Quirat és un terme usat assíduament en el món de la joieria. Però a què es refereix realment? Hem sentit parlar de joies l'or de les quals és de determinats quirats, encara que també ho hem sentit fent referència a les pedres precioses.

Què passa? Ens estem referint al mateix?

No, no ens referim al mateix. D'una banda, parlem d'una unitat de puresa de l'or, és a dir, d'una proporció, i d'altra banda fa referència a la unitat de pes per a les perles i pedres precioses.
Aleshores, per què coses diferents s'anomenen igual?

Intentarem aclarir-ho.

QUIRAT MÈTRIC. UNITAT DE PES.

S'abreuja com a "ct", provinent de la grafia francesa "carat". Un quirat equival a la cinquena part d'un gram, és a dir, 200 mil·ligrams. El pes d'una gemma qualsevol (diamants, robís, maragdes… i fins i tot perles) s'expressa utilitzant el nombre de quirats i dos decimals.

Parlem, doncs, de pes. Però per què no utilitzem el sistema mètric decimal? Podríem parlar de grams? Sí, avui dia podríem parlar de grams, però a l'antiguitat no podien utilitzar el sistema mètric decimal, ja que aquest sistema va ser implantat de manera internacional molt després, en concret a finals del segle XIX.

Els nostres avantpassats necessitaven cercar un sistema de pes. Però, quin?

Per respondre aquesta pregunta cal imaginar un comerciant de l'antiguitat. Ens situem al Mediterrani oriental. Comercia amb materials rars, escassos, cars, de pes i mida molt petits: gemmes, perles, metalls preciosos.
Viatja constantment per comprar i vendre les seves mercaderies. Necessita una manera de poder calcular el preu dels productes àgilment i que aquesta unitat de pes sigui acceptada per altres comerciants i compradors. Tenien balances, però necessitaven un patró constant.

La solució la va donar un arbre: el garrofer mediterrani (Ceratonia siliqua).

És un arbre que es trobava a tot l'àmbit comercial de què ens ocupem. El seu fruit, una lleguminosa, s’acostumava a fer servir per alimentar el bestiar i també se n'utilitzava la llenya.
Però la seva peculiaritat rau en el fet que el seu fruit conté unes llavors que de manera regular presenten un pes i una mida constant.

Així, aquests pioners comerciants de pedres precioses i perles que viatjaven pel Mediterrani amb vaixells o realitzaven la ruta de la seda portant productes exòtics i valuosos van enginyar-s'ho utilitzant a les seves bàscules les llavors de garrofer com a contrapès.

Una llavor de garrofer pesa 0,2 grams. És a dir, que cinc llavors són un gram. Això s'ha corroborat actualment de forma empírica amb llavors de diferents orígens. Són una constant, pesaven el mateix allà on anessin i, a més, eren fàcils d'aconseguir.

El terme quirat prové de la paraula grega kerátion, que significa banyeta, fent clara referència a la forma corba de la garrofa. Quan aquesta unitat de massa va ser utilitzada pels àrabs, el nom es va transformar en quirat, i d'aquí ve el català. No se sap amb certesa des de quan es va fer servir aquest patró, però és clar que els va funcionar i continua funcionant, ja que s'ha perpetuat fins als nostres dies.
És una unitat de mesura menor i més còmoda que el gram.

Actualment s'utilitzen balances de quirats de precisió adaptades a aquesta mesura, on les gemmes es pesen a l'interior d'un cubicle de vidre tancat perquè l'aire en moviment no n'alteri el pes. Es diposita la gemma en un lloc exacte amb molta pulcritud i la nostra meravellosa pantalla digital ja ens mostra el pes exacte.

En el cas de gemmes muntades en joies, la majoria de vegades no és possible poder extreure-les, desencastar la gemma. En la tasca dels taxadors de joies es dona aquesta circumstància, però cal saber el quiratatge (és a dir, el pes) per després donar un valor a la gemma, especialment en el cas dels diamants i altres gemmes valuoses. Per fer-ho, s'utilitzen eines de precisió per poder mesurar les dimensions de les gemmes i, mitjançant unes taules, poder esbrinar-ne el pes.

També es disposa de galgues, que són peces de metall calades amb les diferents talles i en diferents mides, que, situant-les sobre la gemma i observant-la amb la lupa, permeten esbrinar el quiratatge aproximat. Es fan servir quan, per les característiques de la peça, no és possible prendre mesures més exactes.

Trobar el quiratatge és el primer pas per a la certificació d'un diamant, ja que és la primera C de la regla de les quatre C utilitzada per gemmòlegs de tot el món: carat, clarity, color i cut, cosa que tractem amb més detall en un altre dels nostres articles.

QUIRAT. PROPORCIÓ DE LA PURESA DE L'OR.

L'or, aquest bell metall que des de la prehistòria va fascinar els humans. Es coneix des de fa 8.000 anys aproximadament. L'home de l'edat de coure ja l'utilitzava per a la decoració personal i en les arts sumptuàries.

El seu nom ve del llatí "aurum", que significa una cosa així com "aura resplendent", fent una referència clara a la seva brillantor. És clar que des de l'antiguitat ens va captivar i aviat s'associaria als cultes religiosos i al poder.

És, al costat de la plata i el platí, un dels tres principals metalls preciosos que es troben a la Terra, però diuen que no es va formar a la Terra, sinó que prové de la creació de l'Univers, de la formació de noves estrelles, de l'explosió de les supernoves.
Sorprenent. Un tros d'història de l'Univers!!!

És brillant, dúctil, tou, pesat, mal·leable, presenta conductivitat respecte a la calor i l'electricitat, és resistent a la corrosió i a l'oxidació. El seu punt de fusió és de 1.064 graus. Aquestes característiques el feien òptim per utilitzar-lo en joieria, perquè, tot i ser relativament escàs, la seva extracció és relativament costosa comparada amb altres metalls, ja que es pot trobar en forma de palletes o en al·luvions.

Abans que existissin les monedes, els metalls preciosos s'usaven com a mitjà monetari al Pròxim Orient. L'any 550 aC a Cresos, rei de Lídia, se li atribueix la primera emissió d'una moneda d'or amb una puresa estandarditzada. Segles més tard, l'any 309 dC, l'emperador Constantí I va encunyar una moneda de 4,5 grams d'"or pur" a la qual va anomenar "solidus", que va mantenir el seu valor constant durant aproximadament 500 anys. Equivalia a 24 "siliquaes". La "siliquae" era una moneda de plata que pesava 0,19 grams, és a dir, el mateix que una llavor de garrofer (una altra vegada! Recordeu el garrofer?). D'aquesta relació entre monedes ve la divisió tradicional de l'or en 24K.

Les monedes van evolucionar, propiciant la prosperitat del comerç, i es van convertir en el símbol de riquesa més tàctil i quantificable.
Gràcies a la mal·leabilitat de l'or, es podia picar i estendre formant làmines fines, cosa que permetria ajustar-les a les formes desitjades per a l'obtenció de joies. Això ho podem veure en joies de l'antic Egipte o en joies precolombines.

D'altra banda, però, l'evolució de la joieria demanava més duresa en el material a treballar per poder realitzar peces més complicades i duradores. Un aliatge que permetés posar-hi altres ornaments com ara esmalt, pedres precioses i perles.
L'or és perdurable a causa de la seva resistència a l'alteració química, però calia que fos més dur, així les joies també perdurarien en el temps sense deformar-se.

Quan parlem de l'or fem servir el terme quirat per parlar de la seva puresa, i s'abreuja amb la lletra K. Diem que l'or pur és de 24 quirats, és a dir, de 24 parts, les 24 són d'or. Es tracta, doncs, d'una proporció.
Es fa servir un doble sistema, el de quirats i el de mil·lèsimes.

Si al màxim de puresa de l'or li determinem el valor 1.000, l'or de 24 quirats tindria aquest valor. Per tant, és el mateix parlar de 1.000 mil·lèsimes d'or o 24 quirats d'or. Tot i això, no és del tot correcte, perquè a la pràctica a un lingot d'or pur se li dona el valor 999,99 mil·lèsimes, deixant un petit marge per a qualsevol impuresa.
Per aconseguir duresa, es fa un aliatge, és a dir, es barreja l'or amb altres metalls com la plata, el coure, el níquel, el ferro o el pal·ladi. Són aliatges. La quantitat de cada component és una proporció sobre 1.000 o sobre 24, com hem dit.
Així, tindrem or de 18K a l'aliatge que conté el 75 per cent d'or i la resta d'altres metalls. Serà or de 750 mil·lèsimes.
L'or de 14K és l'aliatge de 58,5 parts d'or, és a dir, de 585 mil·lèsimes. Així, aplicant una simple regla de tres, podem fer la transformació de mil·lèsimes o quirats. Podreu descobrir més sobre aquesta qüestió al nostre article específic sobre la "Llei de l'or".

Els altres metalls que formen part de l'aliatge donen lloc a diferents coloracions de l'or segons la proporció.
Podrem trobar un or amb un lleu matís: blau, gris, vermell, rosa, groc, verd.
En el cas del pal·ladi, ens dona una coloració que ja no és groga sinó blanca.

Les coloracions més usuals que podem veure als aparadors de les joieries són el groc (el majoritari), el blanc i el vermell. O bé combinacions d'aquests en peces bicolors o tricolors.
I, per exemple, l'or rosa utilitzat a la totalitat de la peça confereix un estil molt actual.

Pel que fa a les monedes d'or, usualment són de 21 o 22K. Tot i això, hi ha un grup de monedes destinades a la inversió, anomenades bullion, que presenten llei de 24K.

En futurs articles t'oferirem més detalls tant dels colors de l'or com de les monedes bullion.

En la joieria moderna, segons l'àmbit geogràfic, hi ha una predilecció per un quiratatge o un altre.
Si anem a una joieria de Barcelona, per exemple, i volem comprar un solitari de compromís, el més usual és que sigui d'or de 18K i que porti encastat un diamant de "x" ct. Evidentment, la ics depèn del que vulguem o puguem pagar.

Aquest símbol d'amor, segons els científics, és un trosset de la creació de l'Univers i, si hem de creure en la publicitat, un fragment d'eternitat.

MONT DE PIETAT DE CAIXABANK