Les tiares han estat durant segles símbols de poder, elegància i distinció. El costum d’adornar el cap amb una tiara es remunta a l’antiga Grècia i va continuar a l’època romana. Aquesta tradició, que mai no va desaparèixer del tot, es va recuperar amb força al segle XVIII, però va ser durant el segle XIX quan va assolir el seu apogeu. En aquell temps, les tiares es van convertir en una manera d’afirmar el propi rang, motiu pel qual s’utilitzaven diamants i pedres precioses com a forma de posicionar-se en la societat.

En l’àmbit de l’alta joieria, algunes d’aquestes peces han assolit un estatus icònic pel seu disseny, valor històric i vinculació amb cases reials europees.

En aquest article intentarem conèixer la història d’algunes de les tiares més emblemàtiques, així com apropar-nos als seus dissenys i materials i descobrir quins han estat els joiers que les han creat i elaborat. En resum, farem un passeig per la història de les tiares reials, que és també la història dels seus protagonistes.

Comencem amb la tiara més distingida del joier de la Corona Espanyola: la tiara Flor de Lis. Va ser encarregada pel rei Alfons XIII a la coneguda joieria Ansorena per regalar-la a la seva futura esposa, Victòria Eugènia, amb motiu del seu casament el 1906. Forma part de les conegudes joies “de passar”, una col·lecció de joies que han de “passar” de reina a reina i de les quals ja hem parlat en un altre article. Ha coronat el cap de la reina Sofia en nombroses ocasions i també el de la reina Letizia des que la va lluir per primera vegada el 2017.

La tiara està confeccionada en platí i amb diamants encastats. El seu disseny central està compost per tres flors de lis, símbol heràldic de la dinastia borbònica. La flor central, de major mida, està flanquejada per dues flors més petites. La resta de l’estructura està decorada amb motius vegetals finament treballats. El 1910 la peça va ser ampliada amb nous elements i se li van afegir frontisses que permeten ajustar-ne la base.

Continuem el recorregut amb la tiara Cambridge Lover’s Knot. Va ser un encàrrec de l’àvia d’Isabel II el 1913 i simbolitza l’amor etern. És un disseny molt clàssic compost per 19 arcs oberts de nussos de brillants dels quals pengen 38 grans perles.

Va ser creada per a la reina Mary el 1914 per la casa Garrard, utilitzant perles i diamants que ja pertanyien a la seva família. Mary es va inspirar en la diadema de la seva àvia, la princesa Augusta de Hessen, coneguda com la tiara original dels nussos d’amor de Cambridge, que actualment es creu que està en una col·lecció privada de parador desconegut.

Després de la mort de la reina Mary el 1953, la tiara va ser heretada per la seva neta, la reina Isabel II. La reina va lluir aquesta joia en diverses ocasions durant la dècada de 1950, abans de preferir altres peces com la tiara de les Dames de Gran Bretanya i Irlanda, que amb el temps es va convertir en una de les seves favorites.

El 1981, la reina va cedir la tiara a la princesa Diana com a regal de casament. Tot i això, Diana va optar per portar la tiara Spencer, una relíquia familiar, el dia del seu casament. Malgrat això, la tiara Lover’s Knot es va convertir en una de les seves peces preferides, encara que era tan pesada que li provocava mal de cap.

Segons la revista People, després de la mort de Diana el 1997, la tiara no es va tornar a veure en públic fins al 2015, quan la princesa de Gal·les, Kate Middleton, la va lluir amb gran expectació durant una recepció al Palau de Buckingham.

Un altre exemple icònic és la tiara Cartier de la Casa Reial Espanyola. Va ser encarregada el 1920 pel rei Alfons XIII a la prestigiosa maison Cartier de París com a regal per a la seva esposa, la reina Victòria Eugènia de Battenberg.

La tiara original, coneguda com a tiara Cartier, tenia un disseny lleuger amb un cor al centre envoltat de volutes. Va ser reconfigurada per Cartier a la dècada de 1920 per adaptar-la al gust de la princesa i a les tendències de l’època. Cartier va crear un tocador més compacte amb diamants de talla brillant i rosa encastats en platí, juntament amb sis grans perles al centre de cada element vegetal en espiral egípcia que s’uneixen al centre mitjançant un ornament floral coronat per una perla rodona. Amb el temps, algunes perles van ser substituïdes per maragdes i s’hi van afegir dos nacres més, envoltats per llorers als extrems de la tiara per augmentar-ne la longitud.

Aquesta joia reial va ser heretada per la infanta Maria Cristina, comtessa de Marone, després de la mort de la seva mare, la reina Victòria Eugènia, i a finals del segle XX la infanta la va vendre al seu nebot, el rei Joan Carles I.

La tiara no forma part de les anomenades “joies de passar”, per la qual cosa no està subjecta a la norma de ser transmesa exclusivament entre reines consorts. La reina Letizia va lluir aquesta tiara el 2018 durant un sopar de gala en honor al president de Portugal, Marcelo Rebelo de Sousa.

Finalment, un exemple amb pedres precioses és la tiara de safirs de la família reial holandesa, coneguda com a Dutch Sapphire Parure Tiara. És una de les peces més espectaculars i valuoses del joier de la Casa d’Orange. La seva història, disseny i simbolisme la converteixen en una joia de referència dins la reialesa europea.

Va ser un regal del rei Guillem III a la seva esposa, la reina Emma, l’any 1881. La tiara va ser dissenyada el 1867 i, tot i que tradicionalment s’atribueix a la joieria parisenca Mellerio dits Meller, algunes fonts sostenen que va ser obra de la firma holandesa Maison van der Stichel.

Des de llavors, ha estat utilitzada per diverses generacions de reines i princeses holandeses, i és actualment una de les preferides de la reina Màxima, que la va lluir durant la seva coronació el 2013.

Està composta per 31 safirs de Caixmir, una de les varietats més rares i valuoses del món, coneguts pel seu intens color blau acià i la seva aparença vellutada.

Inclou, a més, 655 diamants sud-africans i un safir central de 44 quirats, que originalment formava part d’un fermall de la reina Anna, esposa de Guillem II.

La tiara va ser muntada en or, però el 1928 se’n va modificar l’estructura a platí per alleugerir-ne el pes i facilitar-ne l’ús en actes oficials.

En la seva fabricació es va utilitzar la tècnica “pampille en tremblant”, que consisteix a muntar els diamants en petits compartiments mòbils que vibren amb el moviment, generant un efecte de brillantor dinàmic i espectacular.

El seu estil és una barreja de romanticisme i Art Decó, amb una estructura simètrica i elegant que ressalta la puresa de les gemmes.

Aquestes quatre tiares representen només una petita mostra del vast i fascinant univers de joies que conformen els joiers de les cases reials europees. Cada una d’elles conté segles d’història, art i simbolisme, i ens permet endinsar-nos en l’esplendor de les monarquies a través del llenguatge silenciós de l’alta joieria.

Esperem que aquest recorregut hagi despertat en els nostres lectors la mateixa admiració i curiositat que ens inspira a nosaltres aquest llegat enlluernador.

 

Bibliografia i altres enllaços d'interès

Joyas reales: Las tiaras de la Casa Real que ya puede usar Leonor - Artículo 14

Las tiaras más espectaculares de la realeza | Vanity Fair

 

MONT DE PIETAT DE CAIXABANK