Les joies de la meva àvia

Hi va haver un temps —concretament entre guerres, cartilles de racionament i mirades desconfiades— en què les famílies van desenvolupar una habilitat gairebé ninja: ocultar coses de valor. La meva àvia, sense anar més lluny, dominava l’art de l’amagatall millor que qualsevol il·lusionista modern. Si Houdini l’hagués coneguda, li hauria demanat classes particulars.

L’economia domèstica depenia de l’enginy, i la meva àvia es va convertir en una autèntica estratega de l’ocultació. Les joies supervivents d’una època turbulenta eren petites càpsules d’història que dormien en dobles fons, caixes de llauna i, segons expliquen les llegendes familiars, en un gerro que tothom creia horrible… raó perfecta perquè ningú el toqués mai.

La postguerra i l’enginy domèstic

En aquells anys, moltes dones guardaven les seves peces més preuades amb una barreja de creativitat, prudència i pur amor maternal. No existien alarmes ni caixes fortes domèstiques modernes, així que la seguretat depenia de la imaginació:

• Terres aixecats i tornats a col·locar.
• Vores impossibles en vestits antics.
• Llaunes de galetes que mai no havien vist una galeta.

La meva àvia tenia amagatalls que ni ella mateixa recordava. Una vegada va trobar una medalla embolicada en paper de plata dins d’un mitjó… que ja no tenia parella des del 1958.

Les joies típiques dels anys 30-60

Agulles

Les agulles (fermalls) es van convertir en un símbol de distinció femenina. Durant els anys 50, inspirades en l’estètica de Hollywood, les dones lluïen agulles florals, geomètriques o religioses, segons l’accés econòmic i el gust personal.

Polsera ampla

Si no tenies una polsera ampla de metall o d’or, havies viscut realment els anys 60? Aquestes peces eren una tendència molt arrelada i representaven solidesa i bon gust.

Medalles

Les medalles eren de sants, verges, patrons i figures protectores. Després de la Guerra Civil, la religiositat quotidiana es va intensificar, i aquestes peces, més enllà del valor material, oferien consol espiritual en temps incerts.

Collarets de perles

Les perles eren la sofisticació absoluta. Els collarets de perles, símbol d’elegància clàssica, es van popularitzar gràcies al cinema internacional i s’associaven amb modernitat, feminitat i bona presència.

Monedes

Les monedes antigues eren el tresor més literal: petites càpsules de valor que la meva àvia amagava millor que qualsevol pirata del Carib. La seva frase preferida: “Les monedes no es gasten: es guarden, per si un dia fan falta… o per si deixen de fer-les”. 

Conclusió

Les joies de la meva àvia no eren només objectes: eren històries. Havien viscut amagades, rescatades, oblidades i retrobades. Eren un recordatori brillant —de vegades massa brillant— que fins i tot en temps difícils, l’enginy i l’esperança troben la seva manera de brillar. I encara que algunes peces tenien un gust… diguem-ne peculiar, totes portaven la mateixa càrrega: memòria, estima i molta, molta vida.

Avui dia, si alguna peça familiar ha sobreviscut, la guardem o la portem al Mont de Pietat. La moda i els gustos han canviat; les oportunitats de lluir aquestes joies són menys freqüents i, alhora, tenir-les guardades genera certa preocupació.

Per sort, el Mont de Pietat ofereix opcions segures per donar-los una segona oportunitat:

• Custòdia professional
• Valoració experta
• Préstecs amb garantia de joia
• Subhasta pública

Sempre amb l’orgull de l’esforç que van fer les nostres àvies per conservar aquestes peces i que arribessin fins a les nostres mans.

 

MONT DE PIETAT DE CAIXABANK