El segle XV al nord d’Itàlia va ser una època de grans canvis i avenços que van abraçar molts àmbits de la societat com la cultura, l’art, el comerç, etc.
Aquesta situació donà lloc a un dels períodes de major rellevància de la història de la humanitat, el Renaixement italià, on es reprèn l’interès per les cultures antigues clàssiques (grega i romana), època que es considerava de “llum”, davant la suposada “foscor” de l’Edat Mitjana, i que va donar lloc a una etapa de grans fites i un extraordinari moviment artístic que s’acabaria estenent per la resta d’Europa i motivant la transició a l’Edat Moderna.

El gran creixement del comerç i la seva expansió a l’estranger va incrementar exponencialment la necessitat de liquiditat dinerària per poder dur a terme les transaccions amb prestesa i agilitat.
Tanmateix, aquesta transició i avenços no van arribar a totes les classes socials, sinó als estrats més acabalats, i la resta de la població en va quedar al marge.
És en aquest context que neixen els primers Monts de Pietat.
Aprofundint una mica més en l’entorn, aquest canvi de tendència al país va desencadenar que la demanda de diners n’augmentés el cost, cosa que dificultava accedir-hi sense unes garanties rellevants, tenint en compte que els bancs de l’època no facilitaven crèdits a particulars.

Cal tenir en compte que al segle XV, els bancs els gestionaven els canvistes, els quals s’acostumaven a col·locar al damunt d’un banc o una taula en els punts més transitats de la ciutat i en dies de mercat per oferir els seus serveis.

Si els negocis els anaven malament, les autoritats de l’època els expulsaven destruint el banc on estaven alçats; així és com es crea el concepte de “bancarrota”.
En aquella època, el comerç dels diners era pràcticament potestat dels jueus, ja que per als cristians estava prohibida l’activitat de prestar aplicant un interès sobre l’operació, atès que es considerava usura, cosa que va deixar l’entorn jueu pràcticament com els únics operadors de diners del mercat.

Això va generar que els jueus s’apropiessin del préstec al consum de l’època (cal tenir en compte que estaven exclosos del món de les arts, oficis i professions liberals), cosa que els va permetre créixer de manera accelerada i arribar a finançar en poc temps l’alta societat, papes, ciutats, autoritats públiques, etc., quelcom que provocaria a posteriori que les autoritats canviessin certs drets i privilegis per poder-los donar un millor encaix a la societat i beneficiar-se d’aquesta nova relació.
Després d’aquest creixement, l’Església va reaccionar, ja que per a ella aquesta pràctica d’aplicar interessos sobre els préstecs era usura. Per aquest motiu, va promoure l’expulsió dels jueus de les ciutats.

Cal pensar que els interessos de l’època podien anar des del 20 % fins al 130 % de l’import sol·licitat, de manera que els agricultors, comerciants, artesans, etc., havien de fer grans esforços per retornar els crèdits.
Però per la part cristiana, que també donava préstecs (teòricament “sense interessos”), es produïa un altre abús a la població. Aquests crèdits, tot i que no tenien interessos, portaven incorporats a l’import del crèdit unes despeses i uns interessos ocults que feien que l’import per retornar també fos molt elevat, de manera que els ciutadans que demanaven els préstecs a aquest sector acabaven pagant uns costos semblants als crèdits que facilitaven els jueus.

Va ser en aquest moment quan els franciscans van intervenir per centrar-se en aquest àmbit i es van abocar a ajudar a la part de la població més desemparada segons els seus preceptes de pobresa i puresa de Sant Francesc.

Al segle XV, a través de Sant Bernardí de Siena (pensador clau en la creació dels Monts de Pietat), l’ordre franciscana, mitjançant els seus germans amb més estudis provinents de l’aristocràcia i els mercaders, decideixen posar fi a la usura sota el precepte que era un greu pecat i una ofensa moral als ciutadans.
Aquesta actuació anava en contra de tots dos sectors, tant el jueu com el cristià, però posava l’èmfasi de manera més agressiva sobre els primers i feia servir una estratègia molt precisa per dur a terme una campanya de desacreditació d’aquesta activitat.

Els franciscans van considerar que per combatre la usura l’havien d’eliminar del sistema econòmic de l’època i, per fer-ho, necessitaven crear una alternativa al crèdit existent per, com a mínim, donar cobertura als més desfavorits.
I és d’aquesta manera com es va iniciar la creació dels Monts de Pietat, la denominació dels quals pren aquesta forma, per una banda, de la paraula “mont”, que en l’època es podria traduir com a “massa de diners”, l’origen dels quals van ser les col·lectes obtingudes per generar un fons comú i, per altra banda, la paraula “pietat” es va emprar per no crear confusió amb altres tipus de Mont, com el Mont instituït de Florència, els Monts de Deute Públic, etc. Tenint en compte que la seva finalitat era ajudar els més desemparats, la terminologia els va semblar adient.
El préstec original de l’època era un préstec amb garantia de penyora sense interessos i els Monts de Pietat tenien exclusivament fins caritatius i sense ànim de lucre. Tot i que amb el pas del temps i per garantir-ne la continuïtat, sol·licitaven a aquells que retornaven el crèdit i la situació dels quals havia millorat, un “interès” per ajudar a finançar els fons del Mont de Pietat.

De manera que podem afirmar que l’origen dels Monts de Pietat és una idea franciscana i italiana per lluitar contra la usura que hi havia en aquella època i, així, evitar que la part més desfavorida de la població es quedés fora del creixement que va experimentar la societat italiana al segle XV.

 

MONT DE PIETAT DE CAIXABANK