Continuem amb el nostre segon article sobre la història bàsica de la joieria a Occident, allà on ho vam deixar en el primer, i arribarem fins als nostres dies.

Segle XIX (ca. 1820–1900)

Després de la caiguda de Napoleó I, l’any 1815, es desenvolupa a Anglaterra la primera tendència als historicismes, que dominaran bona part de la producció joiera del segle XIX. Es tracta de l’estil naturalista, totalment contrari a l’estil Imperi, que era molt més recarregat.

Quins elements s’utilitzen?

Aquest estil naturalista es basa en la reutilització d’un repertori vegetal inspirat en grans fullatges i flors tridimensionals, barrejades amb petxines i formes avenerades, i composicions amb pàmpols i raïms. Són dissenys de grans dimensions i amb molta pedreria combinada amb diversos materials. Aquesta tendència s’allargarà fins cap a finals dels anys 1860.

Des de finals del segle XIX fins a l’actualitat han conviscut totes aquestes tendències clàssiques amb propostes més innovadores, inicialment impulsades per l’elit social del moment, fins a arribar a la producció en sèrie d’avui dia, adquirida per tota mena de públic, sense distinció d’edat, classe social o cultura.

Per això, establim que la diferència rau en els materials utilitzats, la seva qualitat i l’atractiu dels dissenys.

En aquesta època, a causa de l’interès per objectes d’èpoques passades, comencen a proliferar les rèpliques d’objectes antics, sovint produïdes pels joiers de moda. L’auge del col·leccionisme privat i del mercat d’antiguitats també propicia l’aparició de falsificacions.

Comencen a produir-se objectes en malla industrial d’or, amb filigrana i granulat.

La revolució industrial i tecnològica d’aquest moment també afecta la joieria, facilitant-ne la producció a gran escala i donant pas a la bijuteria.

Amb la bijuteria i la producció en sèrie, la indústria pot arribar a un públic molt més ampli i divers.

Quins materials s’utilitzen?

Comencen a fer-se servir materials com el jais, alumini, crom i aliatges com el bronze de canó.

La plata (en el seu color natural, oxidada o daurada) guanya molta importància durant la producció industrial. Deixa de considerar-se només una opció més econòmica que l’or per passar a ser un metall valorat per si mateix, convertint-se en el metall per excel·lència de la bijuteria fins avui.

Durant aquest període es posa de moda l’orientalisme. A partir de mitjans dels anys 1860 apareixen peces inspirades en l’antic Egipte, la Xina o el Japó, però també hi ha influència de Turquia i l’Índia.

L’art japonès influeix clarament en la decoració amb motius com papallones, flors i ocells multicolors.

Marcatge o signatures?

És a partir de la segona meitat del segle XIX quan comencen a aparèixer les firmes d’autor a les joies més rellevants, fet que facilita la identificació de les peces.

Segle XX - actualitat

Entre finals del segle XIX i inicis del segle XX es desenvolupa el Modernisme, moviment dins del qual trobem corrents com l’Art Nouveau.

En aquest període s’observa una clara preferència pels motius naturalistes: flors (des de les més senzilles fins a les més exòtiques), animals, especialment insectes i rèptils. Un altre dels motius predilectes del modernisme és la figura de la dona i allò femení.

Cal destacar la singularitat dels models relacionats amb el moviment Arts & Crafts a Anglaterra.

Marcatge i signatures?

Durant aquest període, el marcatge esdevé cada vegada més comú. En aquest moment del segle XX ja es poden trobar números de sèrie.

Quins elements s’utilitzen?

Hi ha una gran varietat. S’introdueix l’ús innovador de la pasta vítria en l’alta joieria, combinada amb elements nous en aquell moment, com l’òpal (fins llavors rarament emprat) i l’esmalt cloisonné.

Cap a l’inici dels anys 20, es produeix un gir estètic: s’abandona el naturalisme i neix l’Art Decó, que es consolida a partir de l’Exposició Universal de París de 1925.

L’Art Decó es caracteritza per dissenys amb formes geomètriques: línies rectes o corbes, esferes, semiesferes, cercles, ovals, triangles, quadrats i rectangles, en composicions tridimensionals.

Quins metalls i altres materials s’utilitzen?

L’or groc i el platí són els més valorats en alta joieria, tot i que el platí és especialment comú en les peces més fidels a l’estètica Art Decó. Apareixen les primeres peces en or blanc.

També s’utilitza, encara que en menor mesura, la plata (en el seu color o daurada), metalls d’aliatge i fins i tot el crom.

Pel que fa a les pedres, es prefereixen clarament els diamants incolors, però també s’hi fan servir òpals (com hem esmentat abans), aiguamarines i citrins. Més ocasionalment s’empren àgates, lapislàtzulis, turqueses, corall vermell o ivori.

Quines novetats?

En aquesta època, la bijuteria i les anomenades “joies de fantasia” adquireixen una gran rellevància, especialment entre la classe mitjana de tendència moderna.

A la segona meitat del segle XX, firmes d’alta costura com Chanel o Dior creen les seves primeres línies de bijuteria.

Amb el pas del segle, la joieria pateix una autèntica transformació gràcies a l’arribada dels grans dissenyadors com Cartier, Van Cleef & Arpels o Tiffany.

És en aquest context que apareixen col·leccions icòniques com la primera línia de joies amb diamants de Coco Chanel (1932) o la col·lecció Tutti Frutti de Cartier.

Les joies Mid Century dels anys 50 són peces grans, especialment fermalls. L’alta joieria recupera importància, i artistes com Dalí, Braque o Picasso creen els seus propis dissenys.

La joieria es converteix en una forma d’art: gràcies al desenvolupament tecnològic, les peces de luxe poden ser produïdes en massa i arribar a un públic més ampli.

Així arribem a l’època actual, marcada per l’ús generalitzat de joies personals gràcies a la industrialització i l’abaratiment relatiu de la producció, combinat amb la presència de grans marques i dissenyadors que creen peces de luxe i alt preu.

També cal destacar la presència omnipresent de la bijuteria d’ús diari entre gairebé tota la societat occidental, gràcies a l’aparició de marques de consum massiu.

 

MONT DE PIETAT DE CAIXABANK