A través de dos articles intentarem fer un breu repàs de l’evolució de la joieria al llarg de la història de la humanitat, amb l’objectiu d’obtenir-ne un esquema bàsic, sense entrar en detall en les característiques específiques de cada període històric.

Si vols aprofundir en algun d’aquests períodes, et convidem a llegir futurs articles d’aquest blog, on ens estendrem com cal en la informació que mereix cada etapa.

Prehistòria i Antiguitat

Durant la Prehistòria, la joieria s’utilitzava com a ornament i també com a amulet.

Quins materials s’utilitzaven?

Les peces estaven fetes amb ossos, pedres, petxines, ivori procedent de dents d’animals i, en les etapes més avançades, s’hi van començar a incorporar metalls i pedres precioses tallades de manera molt rudimentària.

Egipte es pot considerar una de les civilitzacions antigues més destacades en la història de la joieria, ja que utilitzaven pedres com el lapislàtzuli, el corall, la turquesa i, com a metall preciós, l’or.

A Grècia i Roma la joieria es va anar perfeccionant, esdevenint més elaborada i sofisticada. S’hi van afegir elements decoratius com dissenys mitològics i naturalistes. És en aquesta època quan es comencen a fer servir pedres precioses com el robí, la maragda i els diamants per dotar les peces de més rellevància i valor.

Edat Mitjana (segles V – XV)

En aquest període es fa evident la importància de la joieria i l’orfebreria religiosa, amb elements com relíquies, creus i corones destinades a les imatges sagrades.

L’orfebreria es fa més accessible a les classes populars, mentre que la joieria —on es fan servir pedres precioses com a símbol de poder— queda reservada per a la noblesa, la reialesa i el clergat.

Quins materials s’utilitzaven?

És durant el Renaixement que la joieria experimenta un canvi significatiu. Els orfebres italians, especialment els establerts a Florència (bressol del Renaixement), comencen a utilitzar gemmes més refinades i talles més elaborades, amb tècniques que es transformen profundament. També es comencen a fer servir esmalts com a element decoratiu.

Barroc i Rococó (segles XVII – XVIII)

El Barroc es caracteritza per formes pesades, línies molt corbes i una gran decoració detallada. La joieria esdevé més extravagant, amb gran ús de pedreria, ja que es converteix en símbol de luxe i ostentació.

L’or comença a treballar-se de manera molt més elaborada i s’hi incorporen elements decoratius com perles, diamants i altres pedres precioses. A partir de 1730, els dissenys comencen a esdevenir més subtils.

El Rococó manté les característiques del barroc però amb un estil encara més recarregat i exuberant, amb motius com fullatges, flors, cintes i llaços.

Aquest estil s’allarga durant uns trenta anys, amb peces que esdevenen clàssics de la joieria, especialment aquelles que integren gran quantitat de materials gemmològics que en cobreixen gairebé tota la superfície.

La joieria d’aquesta època es basa principalment en objectes d’adorn personal.

Quins materials s’utilitzaven?

Destaquem l’ús de l’or groc com a part ornamental, però també es fan servir or d’altres colors, plata en el seu color natural o daurada, i aliatges metàl·lics daurats. S’utilitzen perles blanques, esfèriques o en forma de gota. Les pedres més habituals són els diamants (incolors, però també rosats i grocs), maragdes, granats, topazis, berils i cristalls de roca. També són freqüents les pedres falses elaborades amb pasta vítria.

Les talles acostumen a ser facetades, tant en pedres naturals com artificials. Els encasts són majoritàriament tancats, però en aquest període apareixen els encasts mixtos amb grapes de gra. En objectes complementaris com penjolls o fermalls, s’utilitzen pedres dures com les calcedònies i materials d’origen orgànic com el nacre o el carei.

Neoclassicisme – Imperi (ca. 1770–1820)

A partir de la dècada de 1760, es detecta un canvi d’estètica en la joieria europea. Es va abandonant progressivament el naturalisme dels elements decoratius (com fullatges, flors, llaços…), que esdevenen formes més esquemàtiques.

S’hi van incorporant motius vegetals propis del classicisme, com garlandes, fulles d’acant o llorer, plomes i espigues, així com camafeus.

Pel que fa a la regulació, l’any 1810 es promulga a França la Llei dels Metalls Preciosos, que estableix nous criteris de puresa per a l’ús en argenteria i joieria.

Quins materials s’utilitzaven?

S’utilitza sobretot l’or groc, essent poc freqüent veure’n en altres colors. També s’utilitza plata en el seu color o daurada, així com llautó daurat.

En matèria de pedres, es mantenen els diamants incolors, però també hi ha ús de diamants rosats i grocs, així com topazis, maragdes i granats. Les perles continuen sent molt utilitzades, com en l’època barroca i rococó.

En aquest període comencen a aparèixer esporàdicament peridots i aiguamarines.

Quins dissenys predominen?

En els dissenys de l’estil Imperi és habitual l’ús del camafeu, la qual cosa comporta l’ús de calcedònies i ònix de diverses capes de color. També es comencen a emprar altres materials com pasta vítria, ivori, petxina i fins i tot porcellana i esmalts pintats en “trampantojo”. L’esmalt pintat guanya un protagonisme especial.

 

I fins aquí el primer dels nostres articles sobre la història de la joieria a Occident. Continuarem ben aviat amb el recorregut des del segle XIX fins als nostres dies.

 

MONT DE PIETAT DE CAIXABANK