La joieria barroca, desenvolupada entre els segles XVII i XVIII, representa un dels moments més exuberants i simbòlics de la història de l’art ornamental. En aquest període, marcat pel dramatisme, l’ostentació i l’espiritualitat, les joies no eren simples adorns: eren manifestacions tangibles de poder, fe i estatus social. Tant en l’àmbit civil com en el religiós, la joieria barroca es va convertir en un llenguatge visual carregat de significat, tècnica i bellesa.

El Barroc va sorgir com a resposta a les tensions religioses i polítiques d’Europa, especialment després de la Reforma protestant. L’Església Catòlica, en plena Contrareforma, va impulsar l’art com a mitjà de reafirmació espiritual. Al mateix temps, les monarquies absolutes i la noblesa van utilitzar el luxe com a símbol d’autoritat. En aquest context, la joieria va adquirir un paper central en la representació de valors socials i religiosos.

Les colònies espanyoles a Amèrica van jugar un paper clau en el subministrament de matèries primeres com l’or, la plata, les perles i les pedres precioses, provinents del Carib, les Filipines i els Andes. Aquesta riquesa va alimentar la producció de joies tant a Europa com a Amèrica Llatina, on l’estil barroc es va fusionar amb tradicions indígenes i mestisses.

L’estètica barroca es caracteritza per l’exageració, el dinamisme i l’ornamentació excessiva. Les joies eren grans, pesants i dissenyades per impressionar. El terme "barroc", possiblement derivat del portuguès barroco (perla irregular), reflecteix la singularitat i l’opulència d’aquestes peces.

Els materials més utilitzats van ser l’or i la plata, treballats amb tècniques com la filigrana, el repussat i el calat. Les perles barroques, de formes irregulars, eren altament valorades. Les gemmes de colors intensos com robins, maragdes, safirs i diamants eren protagonistes, juntament amb esmalts vítries en colors vius per a peces religioses.

La joieria religiosa barroca va ser una eina de devoció i propaganda espiritual. Utilitzada en contextos litúrgics i personals, aquestes peces buscaven commoure i elevar l’ànima. Elements destacats inclouen creus i medalles elaborades en or o plata, amb gemmes o esmalts; custòdies i reliquiaris utilitzats per exposar l’hòstia consagrada o relíquies sagrades; calzes i copons decorats amb pedres precioses com a símbol del cos i la sang de Crist; i encensers realitzats en plata per a cerimònies religioses.

Aquestes joies no només reflectien l’espiritualitat del moment, sinó també el poder de l’Església, que competia amb la noblesa en ostentació i riquesa.

En l’àmbit civil, la joieria barroca era una manifestació de poder econòmic i social. La noblesa i l’alta burgesia utilitzaven joies per destacar la seva posició i diferenciar-se de la resta. Tipologies comunes incloïen collars múltiples de perles i gemmes, arracades llargues amb raïms de pedres, anells voluminosos amb pedres centrals, braçalets amples profusament decorats, tiares i fermalls amb motius florals i al·legòrics, medallons amb imatges sagrades o retrats, cintes de cabell decorades i cadenes de rellotge (leontines).

Tot i que les dones eren les principals portadores de joies, els homes també en feien ús, especialment en l’aristocràcia, amb elements com rellotges, fermalls i anells.

El barroc es caracteritza per un llenguatge visual carregat d’emoció. En joieria, això es tradueix en motius naturalistes com flors, fulles i enfilalls; elements al·legòrics com cors, serps i àngels; i contrastos dramàtics en colors, formes i materials. Cada peça era una declaració d’identitat, creença i pertinença.

L’expansió colonial va portar l’estil barroc a Amèrica Llatina, on es va barrejar amb tradicions locals. En països com Perú, Mèxic i Bolívia, va sorgir una joieria barroca sincrètica, que combinava tècniques europees amb simbolismes indígenes. Un exemple notable és el de les cholas de La Paz (Bolívia), que utilitzen joies barroques en festes patronals com a símbol de prestigi, identitat i resistència cultural. Aquestes peces han estat resignificades com a expressió d’apoderament femení i identitat ètnica.

Els joiers barrocs van desenvolupar tècniques sofisticades per aconseguir la riquesa visual desitjada. Entre elles destaquen la filigrana (fils de metall entrellaçats), el repussat (relleu sobre metall), l’esmaltat (aplicació de vidre acolorit) i l’encastat (incrustació de pedres en metall).

A la col·lecció del Victoria and Albert Museum de Londres es poden trobar algunes peces molt representatives de la joieria civil barroca.

Tot i que el barroc va ser succeït pel Rococó i el Neoclàssic, la seva influència perdura. Avui dia, dissenyadors contemporanis s’inspiren en la joieria barroca per crear peces que evoquen opulència, dramatisme i expressió personal. Les perles irregulars, els motius florals i les gemmes intenses continuen sent elements recurrents en col·leccions modernes.

La joieria barroca, tant civil com religiosa, va ser molt més que un adorn: va ser una declaració de poder, fe i bellesa. La seva riquesa tècnica, el seu simbolisme profund i la seva capacitat per commoure i transcendir la converteixen en una de les expressions més fascinants de l’art ornamental. En cada fermall ornamentat, en cada creu encastada, viu l’esperit d’una època que entenia l’art com una forma de comunicar allò sublim.

 

MONT DE PIETAT DE CAIXABANK