Com saber si l’or és or

Una mirada artística a l’or

L’or autèntic té una llum càlida i constant, una resplendor que no és estrident i que sembla sorgir del seu interior. El seu pes sorprèn, el seu tacte és inconfusible, i la seva presència transmet antiguitat fins i tot en peces modernes. Tanmateix, és la comprovació científica la que aporta certesa.

Com distingir allò que és realment valuós d’allò que només ho sembla?

Verificar si una peça és realment d’or és un procés essencial, tant per a particulars com per a institucions històriques com el Mont de Pietat de CaixaBank. Al llarg d’aquest article descriurem les principals tècniques, la seva fiabilitat i els seus límits.

Proves professionals

1. Espectrometria XRF (fluorescència de raigs X)

És la prova més precisa, ràpida i completament no destructiva, utilitzada per joiers, cases de subhastes i entitats amb una llarga trajectòria en l’anàlisi de metalls preciosos.

• Determina el percentatge exacte d’or i d’altres metalls.
• No altera ni ratlla la peça.
• Ofereix un informe tècnic immediat.

Fiabilitat: Molt alta.

2. Pedra de toc i àcids.  

 Una tècnica clàssica, encara molt estesa en la joieria professional.

• Es frega la peça sobre la pedra.
• S’hi apliquen àcids específics segons la llei de l’or.
• Permet identificar els diferents quiratatges.

Fiabilitat: Alta quan la realitza un expert.

Advertiment: Pot deixar una lleugera marca en peces delicades.

Prova feta amb àcid de 18K en mostra d’or de 18K, de 14K i de 9K.

 

3. Càlcul de la densitat 

 L’or és sorprenentment dens en estat pur, per això en aquesta prova s’aplica el principi d’Arquímedes.

• Es pesa la peça.
• Es mesura el volum desplaçat en aigua.
• Es divideix el pes entre el volum.

Fiabilitat: Molt alta.

Advertiment: Requereix precisió per ser fiable.

4. Assaig al foc (copel·lació o fosa) 

Mètode tradicional extremadament precís, però de caràcter destructiu.

• Es fon una petita mostra per separar els metalls.
• Aporta la puresa exacta expressada en mil·lèsimes.

Fiabilitat: Molt alta.

Limitació: No es recomana per a peces antigues o amb valor històric.

5. Verificació de segells o contrastos oficials 

Cal buscar a la peça marques com ara:

• 750 → or de 18 quirats
• 585 → 14 quirats
• 375 → 9 quirats
• 999 → or pur

Nota: Aquests segells poden ser imitacions, per la qual cosa no són concloents.

6. Prova de l’imant 

L’or no és magnètic

• Si una peça és clarament atreta per l’imant, no és or massís.
• Si no es mou, no descarta altres aliatges.

7. Observació del color i del desgast

L’or autèntic:

• No s’oxida.
• No perd color.
• No taca la pell.

Si apareixen zones desgastades que revelen un altre metall, sovint es tracta d’una peça xapada.

8. Prova del so

Les monedes i lingots d'or emeten un timbre metàl·lic molt característic, però aquesta prova requereix experiència i no s’ha d’utilitzar mai com a mètode únic.

Conclusió

Reconèixer l’or autèntic és un equilibri entre ciència i sensibilitat. La seva brillantor, el seu pes i la seva història ens parlen, però només les proves professionals ofereixen garanties reals. Davant qualsevol dubte, el més recomanable és acudir a un establiment acreditat amb experiència en l’anàlisi de metalls preciosos.

MONT DE PIETAT DE CAIXABANK