Quan el ferro va valer més que l’or

En el món de la joieria solem associar el valor a la brillantor: or, plata, diamants. Tanmateix, hi va haver un moment en la història europea en què el metall més humil, el ferro, es va convertir en un símbol de prestigi moral, social i col·lectiu. Aquesta és la història de com, al segle XIX, la joieria de ferro va néixer no com a luxe, sinó com a resposta a un context històric concret, i de com el seu llegat encara avui convida a reflexionar sobre el significat del valor.

Orígens històrics

Antiguitat

El ferro va començar a utilitzar-se de manera ocasional en la joieria quan les tècniques de fosa i forja van permetre un control més gran del material. En diverses cultures antigues —com algunes societats celtes, romanes o germàniques— el ferro tenia un fort valor simbòlic, associat a conceptes com la protecció, la fortalesa o el poder, especialment en contextos rituals o guerrers. El seu ús responia també a una raó pràctica: era relativament abundant i accessible.

Edat mitjana

Durant l’edat mitjana, el ferro es va emprar principalment en ornaments de caràcter funcional: fermalls, fíbules o anells senzills. La seva presència era habitual entre les classes populars, els guerrers i determinades ordres religioses, on l’ostentació de metalls preciosos estava socialment o moralment desaconsellada.

El moment clau: Prússia i el segle XIX

Les primeres fàbriques: quan el ferro esdevé art

El punt d’inflexió se situa a finals del segle XVIII a Silèsia, amb la fundació el 1796 de la Reial Foneria de Gleiwitz. Es tractava d’una de les primeres foneries europees capaces de dominar la tècnica del ferro colat fi, fet que va permetre fabricar objectes de gran precisió i detall.

Tot i que inicialment estava orientada a la producció industrial i militar, la foneria va començar a experimentar amb petits objectes decoratius i peces vinculades a la sobrietat estètica de l’època, incloses joies associades al dol.

El 1804 es va fundar la Reial Foneria de Ferro de Berlín, que marcaria un abans i un després. Sota l’impuls de l’Estat prussià i de dissenyadors d’alt nivell tècnic, el ferro va assolir una categoria artística sense precedents, aplicada tant a l’arquitectura i el mobiliari com a la joieria. A partir de 1806 va començar la producció sistemàtica de collarets, polseres i fermalls mitjançant motlles de cera premsats en sorra, una tècnica heretada de la joieria clàssica, aplicada aquí a un metall tradicionalment considerat no noble.

Crisi, guerra i patriotisme

L’intercanvi: or per ferro

L’episodi decisiu es va produir durant les guerres napoleòniques, especialment en el context de les Guerres d’Alliberament (1813–1815). Prússia travessava aleshores una profunda crisi econòmica, militar i social. El territori havia patit durament l’ocupació i els conflictes armats, i el país necessitava recursos per sostenir el seu esforç col·lectiu.

En aquest context, la família reial prussiana va fer una crida pública perquè la població, especialment les dones, donés joies d’or i plata amb la finalitat de contribuir a la causa comuna. Com a reconeixement simbòlic, les donants rebien joies elaborades en ferro. Aquestes peces no pretenien substituir el valor econòmic de l’or lliurat, sinó atorgar un significat moral i cívic al gest.

Les joies, produïdes principalment a la Reial Foneria de Berlín, solien portar gravada una inscripció que es va convertir en emblema de l’època:

“Gold gab ich für Eisen”

(Donar or per ferro)

Altres inscripcions habituals eren Für das Wohl des Vaterlands (“Pel bé de la pàtria”), dates com 1813, o retrats del rei Frederic Guillem III de Prússia. Les joies funcionaven, així, com a autèntiques medalles civils, visibles en l’espai públic, que expressaven una adhesió personal a un projecte col·lectiu.

El naixement de la joieria de ferro de Berlín

Aquestes peces van començar a ser conegudes com a Berliner Eisenschmuck o ferro de Berlín, una denominació que es va difondre ràpidament per Europa. Tècnicament, es tractava de joies de ferro colat treballades amb una extraordinària delicadesa, fet que permetia assolir nivells de detall que desafiaven la duresa del material.

Amb el temps, la tècnica i l’estètica es van difondre fora de Prússia. Es documenta la circulació de models, influències i exemplars en altres països europeus, on la joieria de ferro es va anar adaptant a nous usos, com les joies de dol o els gustos industrials del segle XIX.

Tipus de joies

La joieria de ferro produïda a Berlín i Gleiwitz abastava pràcticament totes les tipologies tradicionals:

• Collarets articulats i llargs, de filigranes gairebé tèxtils.
• Polseres formades per baules o plaques decorades.
• Fermalls i camafeus amb motius primer neoclàssics i, més endavant, neogòtics.
• Anells senzills, inclosos anells de casament.
• Arracades.
• Pintes i diademes per al cabell.

Característiques estètiques

Aquestes joies compartien una sèrie de trets recognoscibles:

Color negre profund o gris fosc, amb acabat mat o setinat, obtingut mitjançant tractaments amb olis i lacats que protegien el ferro de l’oxidació.

Decoracions molt elaborades, amb motius de garlandes, figures mitològiques o, posteriorment, traceries i formes inspirades en l’arquitectura medieval.

Un disseny visualment lleuger, malgrat el material. De manera paradoxal, com més humil era el metall, més gran era el grau de sofisticació formal.

Virtut, comunitat i símbol

Portar joies de ferro en aquest context no responia principalment a una elecció estètica, sinó a una decisió simbòlica conscient. El ferro representava resistència, sobrietat, fortalesa moral i compromís amb la comunitat. Enfront de l’or, associat a la riquesa privada, el ferro encarnava el valor compartit.

Per aquest motiu, aquestes joies van adquirir una especial rellevància entre les dones, que no participaven directament en el combat, però sí en l’esforç econòmic i simbòlic del moment.

Amb el pas del temps, la joieria de ferro va anar perdent la seva càrrega política original i es va transformar en una tendència europea, vinculada al dol o a l’estètica industrial del segle XIX. La seva popularitat va decaure cap a mitjans de segle, però el seu llegat es manté com un dels exemples més clars de joieria ideològica, en què el valor simbòlic supera el material. 

 

Una reflexió des del present

La història de la joieria de ferro mostra fins a quin punt el significat dels objectes depèn del context en què sorgeixen. Aquelles peces responien a una situació històrica molt específica, marcada per l’escassetat, el conflicte i una determinada relació entre individu i comunitat.

En l’actualitat, les formes de compromís col·lectiu i d’expressió simbòlica són necessàriament diferents. El valor econòmic, el patrimoni personal i la confiança en les institucions s’articulen avui de maneres més complexes i diverses. Per això, qualsevol paral·lelisme directe amb el passat s’ha d’entendre sempre com una invitació a la reflexió, no com un model traslladable.

Si al segle XIX el “ferro” representava una renúncia material carregada de significat, avui aquest paper podria adoptar múltiples formes simbòliques: objectes reutilitzats, gestos solidaris o expressions culturals que posen en primer pla el valor social més enllà del valor econòmic. 

Conclusió

La joieria de ferro del segle XIX ens recorda que el valor no sempre brilla, que el luxe pot ser moral a més de material, i que una joia pot convertir-se en una idea. Més enllà de qualsevol comparació amb el present, aquest episodi de la història europea ens mostra com les societats han buscat tradicionalment formes simbòliques d’afrontar moments de dificultat.

Cada època construeix els seus propis llenguatges de compromís i de sentit col·lectiu. Mirar el passat, en aquest cas, no implica reproduir-lo, sinó comprendre millor com donem significat al valor, a la solidaritat i als vincles que ens uneixen.

 

MONT DE PIETAT DE CAIXABANK