La Joieria de la Bauhaus

Què tenen en comú la famosa cadira Wassily de Marcel Breuer, el llum Wagenfeld de Wilhelm Wagenfeld i la cadira cantilever S 32/S 64, també de Marcel Breuer? I la catifa de Gertrud Arndt, el Vaixell per construir d’Alma Siedhoff-Buscher i el penjoll de Naum Slutzky?

Estimats lectors, potser cap d’aquests elements no és al nostre menjador, però tots comparteixen els principis fonamentals que van definir el disseny modern del segle XX, sorgits de la revolucionària escola de la Bauhaus, i el seu llegat continua influint en els objectes que ens envolten avui dia.

Naixement d’una institució pionera

La Staatliches Bauhaus va ser fundada el 1919 a Weimar per l’arquitecte Walter Gropius. Des dels seus inicis es va convertir en una institució pionera que transcendia l’àmbit acadèmic per replantejar la relació entre art, artesania i indústria. L’objectiu principal era difuminar les divisions jeràrquiques entre l’artista i l’artesà, creant una nova generació de dissenyadors capaços de concebre objectes funcionals i estèticament valuosos que milloressin la vida quotidiana.

La seva influència continua vigent en l’arquitectura, el disseny industrial i el disseny gràfic i, encara que menys coneguda, també en l’orfebreria i la joieria.

Un context històric decisiu

La trajectòria de la Bauhaus va estar intrínsecament lligada a la inestable República de Weimar. Les pressions polítiques locals van obligar l’escola a reubicar-se. El 1925 es va traslladar a Dessau, marcant una segona fase en què la filosofia es va orientar de manera més decidida cap a la síntesi d’«art i tecnologia».

En aquesta etapa, sota la direcció de Gropius i més tard de Hannes Meyer i Ludwig Mies van der Rohe, la producció en massa i l’estandardització industrial es van convertir en objectius primordials. Finalment, la creixent hostilitat del règim nazi va forçar un darrer trasllat a Berlín el 1932, on va funcionar breument en un edifici abandonat abans de ser clausurada definitivament per les autoritats nazis el 1933.

Més que una simple escola, la Bauhaus va ser un laboratori social i estètic que buscava reimaginar el món material per reflectir una nova unitat social i un propòsit col·lectiu. El seu context històric, marcat per la recerca de la modernitat i la funcionalitat, va assentar les bases del Moviment Modern i va deixar un llegat la influència del qual perdura fins als nostres dies.

La pedagogia Bauhaus: experimentació, materials i funció

La filosofia de la Bauhaus va prendre vida a través d’un currículum pedagògic revolucionari que trencava amb els mètodes acadèmics tradicionals de les belles arts. El seu objectiu era desmantellar la rígida jerarquia entre artistes i artesans mitjançant un enfocament holístic del disseny.

L’innovador Curs Preliminar (Vorkurs), impartit per mestres com Johannes Itten, Paul Klee i Josef Albers, ensenyava als estudiants a explorar materials i formes amb absoluta llibertat. Després d’aquesta fase, els alumnes s’incorporaven a tallers especialitzats: metall, fusteria, tèxtil o ceràmica.

D’aquesta metodologia en van sorgir els principis estètics del Moviment Modern, marcats per idees que continuen vigents en el disseny contemporani:

• La forma segueix la funció: prioritat absoluta de la utilitat. L’ornamentació supèrflua va ser proscrita; cada objecte havia de ser dissenyat per al seu propòsit utilitari, prioritzant la usabilitat i l’eficiència.
• Honestedat material: mostrar la bellesa inherent del metall, el vidre o la fusta, sense ornaments innecessaris.
• Geometria essencial: línies netes, pures i figures bàsiques (cercles, quadrats, triangles) que facilitaven la transició cap a la producció industrial.

Aquestes normes no eren només estètiques, sinó també pragmàtiques. Permetien que un bon disseny pogués reproduir-se a escala, fent els objectes accessibles i pràctics, acostant el Bon Disseny a un públic més ampli.

El Taller de Metall: les joies oblidades

Dins l’ecosistema de tallers de la Bauhaus, el Taller de Metall (Metallwerkstatt) va emergir com un dels centres de producció més vibrants i reeixits, especialment durant l’etapa de Dessau. Allà van néixer peces icòniques com els llums de Marianne Brandt o els jocs de te metàl·lics que anticipaven el disseny industrial modern.

La joieria de la Bauhaus, però, va ser una producció menor, escassa i avui extremadament valuosa. Les raons són diverses:

• No era un objectiu prioritari del taller, que se centrava en peces industrialitzables.
• Els materials preciosos eren limitats a causa del context econòmic de la postguerra.
• Moltes joies eren prototips o peces úniques creades per a ús personal.

Per aquest motiu, les obres de joieria de la Bauhaus que s’han conservat són avui objectes raríssims i altament apreciats per col·leccionistes i museus.

Naum Slutzky: un orfebre que va donar forma a l’esperit Bauhaus

En un rebuig conscient de l’opulència del període guillermí i de la crisi econòmica, els dissenyadors es van inclinar per l’honestedat dels materials, utilitzant metalls bàsics com la plata, el llautó o el coure i, més endavant, el crom, en lloc de l’or i les pedres precioses. El valor de la peça residia en el seu disseny innovador i la seva composició geomètrica, no en el cost del material.

Entre tots els creadors del Taller de Metall destaca Naum Slutzky (1894–1965), un dels orfebres més influents de la institució. Nascut a Kíiv i format com a orfebre a Viena, va treballar breument amb els Wiener Werkstätte abans d’incorporar-se a la Bauhaus el 1919 per invitació de Walter Gropius.

Va ascendir ràpidament fins a convertir-se en Jungmeister (jove mestre) el 1921, i va obtenir el seu certificat oficial de mestre orfebre el 1922. La seva producció sintetitza a la perfecció els principis Bauhaus aplicats a la joieria.

El seu estil encarna l’essència i els principis de la Bauhaus aplicats a la joieria:

• Geometria rigorosa basada en formes geomètriques pures: cercles, tubs i esferes.
• Honestedat dels materials.
• Combinació de materials no preciosos (crom, esmalt, baquelita, vidre) amb plata o or.
• Prioritat de la composició, l’estructura i la funcionalitat per sobre del valor material.

El seu llegat perdura a través de peces icòniques com les conservades al Victoria and Albert Museum de Londres: Fermall (1928), braçalet (1929), collaret (1930), braçalet (1930).

Una altra de les seves peces més famoses és el “Penjoll Bauhaus” (1920–1922), que es va creure perdut durant dècades fins al seu redescobriment el 2015 i la seva posterior adquisició pel museu alemany Die Neue Sammlung – The Design Museum de Munic.

Per als amants de les taxacions, el preu de martell va ser de 35.000 €, una xifra que reflecteix el seu incalculable valor històric, ja que es tracta d’una icona perduda del disseny de la Bauhaus, i que finalment assegura el seu lloc permanent com un tresor del modernisme.

Un llegat que continua inspirant

La joieria de la Bauhaus, encara que menys coneguda que el seu mobiliari o la seva arquitectura, representa una de les aportacions més audaces de l’escola. El seu enfocament en la funcionalitat, els materials i les formes essencials continua influint en la joieria contemporània i en la valoració de peces històriques.

Per a institucions com el Mont de Pietat, amb més de dos segles dedicats a l’anàlisi, la taxació i la conservació del patrimoni material, la història del disseny ens ajuda a comprendre aquests moviments, a contextualitzar l’evolució del disseny i a interpretar millor les peces que arriben diàriament per a la seva taxació, tal com expliquem en articles anteriors.

 

MONT DE PIETAT DE CAIXABANK