Si un dia, passejant per la ciutat de Barcelona, ens apropem al passeig fluvial del riu Besòs que marca la frontera amb altres ciutats com Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs, observarem els diferents ponts i passarel·les que jalonen el riu. Potser un ens cridarà l'atenció per la seva estructura més moderna i espectacular. Tot i que el nom oficial és pont de Can Peixauet, el nom popular és pont del Potosí, perquè aquest pont desemboca al carrer del mateix nom a Barcelona.

Potosí és un nom curiós de reminiscències americanes. Tot i que ja no és d'ús tan habitual, la frase "Vals un potosí!" encara s’escolta de tant en tant en català, i amb més freqüència en el cas del seu equivalent en castellà.

Què vol dir? Si busquem al diccionari de la RAE la paraula potosí, llegirem la definició: Riquesa extraordinària.

Però el que és curiós és l'origen. Si ens hi fixem, el nom el podem escriure en majúscula perquè, com diu el mateix diccionari, ve de Potosí, turó situat a l'actual Bolívia.

Quin n'és l'origen? Hi ha una història aquí, per a molts desconeguda.

Ens hem de remuntar a l'any 1545, tot just 12 anys després de la conquesta de l'Imperi Inca per part de Francisco Pizarro.
Es diu que els espanyols van descobrir un jove que extreia d'amagat mineral de plata d'un lloc secret d'un turó dels Andes situat a l'actual Bolívia. Aquell turó dels Andes es deia Potosí. Ràpidament, la notícia va córrer com la pólvora: Hi ha plata a Potosí!

El jaciment es trobava al vessant d'una muntanya que s'eleva 4.688 metres sobre el nivell del mar, un lloc hostil i gairebé àrid que no va impedir que s'hi establissin explotacions privades per extreure el mineral. Al cap de 18 mesos, Potosí ja tenia 14.000 habitants. Una ciutat improvisada, sense ordre ni concert. Hi ha qui opina que el caos inicial en l'explotació derivava del fet que es pensava que la plata que s'hi trobava no duraria gaire.

Però sí que va durar.

El Cerro Rico, com se'l coneixia llavors, contenia un dels jaciments argentífers més grans que mai s'han trobat. Al llarg de gairebé 300 anys d'explotació intensiva, entre mitjan segle XVI i finals del XIX, s'estima que es van extreure entre 60.000 i 70.000 tones de plata. Aquesta plata va ser transportada principalment a Espanya, va contribuir de manera decisiva a la riquesa de l'Imperi i va tenir un impacte significatiu en l'economia mundial de l'època.

L'impacte social també va ser important. La crueltat, les condicions de treball extremes i les malalties van acabar delmant la població. El 1550 un cronista anomenava Potosí "la boca de l'infern".

El tresor de Potosí va ser dilapidat, i tota aquella època va estar marcada curiosament per les fallides de la corona. Segons una metàfora de l'època, la flota del tresor arribava com la pluja de l'estiu, que mullava les teulades i s'evaporava amb rapidesa. Un funcionari del segle XVII va resumir així l'arrel de la decadència espanyola: "El fet de no ser rica és per ser-ho".

Sigui com sigui, la paraula potosí va passar al patrimoni popular per designar una cosa molt valuosa, una cosa luxosa, una cosa molt cara o difícil de comprar. Una cita famosa la trobem al Quixot: "Si jo t'hagués de pagar, Sancho —va respondre el Quixot—, d'acord amb el que mereix la grandesa i qualitat d'aquest remei, el tresor de Venècia, les mines del Potosí serien poc per pagar-te" (Capítol 71, 2a part del Quixot).

Per tant, si un familiar o algú proper ens diu: "Val més que un potosí!", podrem considerar-ho un compliment que, a més, ens recordarà com una paraula d'origen inca, que dona nom a una muntanya i a un pont, segueix viva en el nostre vocabulari.

 

MONT DE PIETAT DE CAIXABANK