Erròniament, sovint aquests tres termes es fan servir indistintament com si es tractés de sinònims, però no és així. Cada terme fa referència a unes peces en concret i hem d’entendre quin és el significat de cadascuna d’aquestes peces i en què es distingeixen les unes de les altres.

La diadema consisteix en una cinta perpendicular al cap i que generalment hi va lligada.

La tiara podríem dir que és una evolució de la diadema, ja que es fixa al cap en posició obliqua. El cèrcol que forma la seva base és obert.

La corona és una peça en circumferència tancada i que se superposa al cap.

Farem un breu recorregut per la història de cadascuna.

Començarem amb les diademes, que tenen el seu origen en les cultures mesopotàmica, grega i romana.

En el seu origen, les utilitzaven indistintament homes i dones, segons podem comprovar en les representacions que es conserven de l’època, tot i que quan tenen la seva major eclosió és quan parlem de les diademes utilitzades per dones.

Les diademes que es van fer servir a Mesopotàmia consistien en bandons ajustats al voltant del cap.

A la Grècia antiga, les diademes les feien servir les dones de classe alta i consistien en un fi cèrcol confeccionat en or del qual sortien làmines d’or que imitaven fulles de llorer, parra i motius florals. De vegades, se superposava més d’una diadema en diferents altures per formar un conjunt amb el pentinat, que a l’època era molt important i deia molt de la persona i el seu estatus social.

Aquestes diademes van anar evolucionant fins a una posició obliqua al cap i es van convertir en el que actualment entenem com a tiara.

Els materials que es feien servir en la confecció de les diademes eren la tela, la pell o les flors seques. Posteriorment, a Roma van passar a fer-se anelles d’or que feien les funcions de cèrcol als quals s’afegien fulles fines i insectes.

Pel que fa a les tiares, començarem parlant de la tiara papal. La van fer servir els papes des del segle VIII fins al XX i estava composta per una triple corona que representava l’església militant, la que pateix i la triomfant, i estava rematada per l’orbe amb la creu. També podem dir que simbolitza el triple poder del Papa: pare dels reis, rector del món i vicari de Crist. El seu ús era obligatori a les celebracions solemnes i s’abandonà l’any 1964 a partir del pontificat de Pau VI.

L’última tiara utilitzada per aquest pontífex s’exhibeix a la basílica del Santuari Nacional de la Immaculada Concepció de Washington D.C.

Des del 1143 al 1963, la tiara papal es col·locava solemnement al cap del papa durant la seva cerimònia de coronació. Fins l’any 1800, totes presentaven una rica ornamentació de joies i decoracions d’or. La majoria estan coronades per una creu fixa sobre l’orbe en representació de la sobirania universal de Crist.

El Papa Joan Pau I va substituir la cerimònia de coronació per una missa que obriria l’etapa pontifícia. És el mateix que ha anat passant amb Joan Pau II, Benet XVI i Francesc. Per altra banda, Benet XVI va treure la imatge de la tiara de l’escut d’armes papal i el va substituir per una mitra.

Tornant a les tiares d’ús comú, a partir del segle XVIII, el seu ús es fa més generalitzat i comencen a fer-se en bijuteria, confeccionades en plata i altres metalls amb cristalls d’estràs. Es realitzaven feines excel·lents per a encàrrecs de peces menors.

La tiara consta d’un cèrcol que suporta la resta de l’adorn, que solia ser d’or groc. A vegades es cobria amb vellut i, la resta de la muntura, de plata. La complicació de les tiares augmenta a partir del 1800. La gemma principal són els brillants, que s’empren a Anglaterra, majoritàriament, tot i que també a d’altres països com Espanya.

A Itàlia, les tiares s’adornen amb gemmes orgàniques com perles i altres pedres amb simbologia, com poden ser les ametistes.

El regnat de Napoleó i Josefina marca un abans i un després en l’estil i adorn que es fa de les tiares. S’adopta com a motiu la simbologia grega i romana i es fan servir camafeus de perles i palmetes.

A Itàlia, destaquen les tiares d’estil napolità i sicilià, caracteritzades per l’ús del corall tan típic en les joies d’aquestes zones del sud d’Itàlia.

A Europa, durant el segle XIX, es comença a notar la influència de diferents cultures com l’egípcia i, en general, les cultures mediterrànies.

Mentrestant, a Espanya, Celestino Ansorena obre la seva joieria el 1845. En aquell moment, la Puerta del Sol era el centre neuràlgic del comerç a Madrid i els negocis d’orfebreria s’ubicaven entre els carrers Espoz i Mina i la Carrera de San Jerónimo. Aquesta era la ubicació perfecta, ja que connectava la zona noble de Madrid, propera al Retiro, i el Palau Reial.

Ansorena comença a destacar per les seves feines per a la reina Isabel II, gran col·leccionista de joies.

Per aquest motiu, s’instal·la a Madrid la tercera generació del gran joier francès Mellerio, que destaca també pels encàrrecs que fa per a la sobirana. La reina Isabel II va fer molts encàrrecs al joier francès que, segons expliquen, va acabar demandant la sobirana per impagament després del seu exili a França com a conseqüència de la Revolució del 1868, “la Gloriosa”. La sobirana fou condemnada a pagar al joier la quantitat de 146.730 francs. Un cop liquidat el deute, la reina Isabel va seguir comprant a Mellerio.

Entre els primers encàrrecs d’Ansorena, destaquem la diadema de marquesa encarregada per Maria Cristina de Borbó o la tiara de meandres que suposa la transició cap a l’estil belle époque i que contenia dues tiares en una.

Com a obra cabdal, i entre les més destacades d’aquest joier, tenim la tiara flor de lis, “la buena”, confeccionada el 1906 en platí i diamants per encàrrec del rei Alfons XII per a la reina Victòria Eugènia, adornada amb flors de lis, símbol de la dinastia dels Borbons, i amb una qualitat gemmològica molt alta.

Una altra de les peces més destacades signades per Ansorena és la tiara de safirs de la Marquesa de la Motilla, que alterna roleus amb diamants i safirs i que es pot convertir fàcilment en un collaret, tal com el va lluir Matilde Solís al casament del seu fill Fernando.

A Anglaterra, en aquesta època de principis del segle XX, també floreix la producció de les tiares, com la de la Vescomtessa de Churchill, fabricada per Hennell als anys 30. Era una peça d’estil art-déco desmuntable i transformable en collaret o dues polseres, amb doble clip i fermall.

Finalment, parlarem de les corones, l’origen de les quals el trobem en les diademes adoptades per Constantí I utilitzades per tots els governants posteriors de l’Imperi Romà.

És la corona del Sacre Imperi Romà la més semblant a les corones reials que es faran servir posteriorment dins de les monarquies. Destaca la importància que es dona als motius heràldics.

La corona imperial evoluciona en la corona reial. Aquestes corones recorden a les mitres, amb un cèrcol i vellut a l’interior.

Les corones angleses són molt preuades i característiques, amb les seves famoses grans gemmes.

A España, mereix destacar-se la corona confeccionada per Francisco Marzo per a Maria Cristina, esposa d’Alfons XII, o la corona tumular, feta per als funerals d’Isabel de Farnesio, l’autor de la qual va ser Fernando Velasco, argenter de cambra de la Reial Casa des del 1748. No porta els elements d’una corona heràldica i presenta al cèrcol les armes dels regnes de Castella, Lleó, Parma, Granada i el Tirol, a més de les flors de lis dels Borbons. Es va fer servir en la coronació de Joan Carles I i de Felip VI.

Per acabar, podem indicar que també hi ha corones en metalls no nobles i amb motius florals.

MONT DE PIETAT DE CAIXABANK

Fonts:
- IGE
- Wikipedia
- The Royal Watcher Blog
- @Spanishroyaljewels