Imitar diamants i altres pedres precioses amb altres materials no està prohibit ni tampoc constitueix cap frau si no en resulta perjudicat ningú.
Les pedres d’imitació resulten d’utilitat i poden satisfer la demanda d’aquells que no volen o no poden comprar pedres precioses vertaderes com el diamant natural. Però cal indicar explícitament i descriure correctament què són; en cas contrari, quan les imitacions s’ofereixen o es venen a preus desorbitats com pedres de més valor del que tenen, s’estaria produint l’engany.

Cal diferenciar les pedres d’imitació de les pedres sintètiques.
Les pedres d’imitació són productes que només tenen en comú l’aspecte amb la pedra a la qual intenten assemblar-se, mentre que les pedres sintètiques són el mateix producte que el natural, però fabricat artificialment per les persones i amb les mateixes propietats i constants.

Entre les imitacions del diamant, podem distingir entre imitacions d’aspecte similar a la pedra original o pedres compostes (brillants falsos) creades de la unió cimentada de dos materials, que poden ser tots dos naturals o poden combinar-se amb sintètic o vidre, així com pedres precioses fabricades mitjançant síntesi, però sense cap correlació a la natura, tot i que sí que posseeixen unes propietats físiques similars a les de les pedres precioses i produeixen efectes òptics vistosos.

EXEMPLE DE DOBLET D’IMITACIÓ DIAMANT

En general, totes les imitacions només comparteixen el color amb la pedra original i, tot i que les imitacions del diamant procuren presentar bona incoloritat i brillantor, propietats com la duresa o el foc no s’aconsegueixen imitar satisfactòriament. Al cap i a la fi, són productes diferents al diamant que tenen propietats diferents, tot i que de vegades les diferències òptiques són semblants i força difícils de detectar, en especial si la pedra està muntada.
Ja els egipcis van ser els primers en imitar valuoses pedres amb vidre o materials vidrosos, ja que les veritables gemmes eren massa cares o escasses.
El 1758, Joseph Strasser va crear un tipus de vidre per imitar les pedres precioses. Era un vidre molt dens i incolor, tallable i amb un índex de refracció molt elevat, de manera que durant molts anys va ser un bon substitut del diamant. És el conegut com a estràs o “cristall d’estràs”.

CRONOLOGIA DE LES IMITACIONS AL SEGLE XX

Als anys trenta del segle XX apareix al mercat, com a primer producte per imitar el diamant, l’espinel·la sintètica incolora. Fins a mitjans de segle, també es fa servir com a imitació l’anomenat “safir blanc”, que realment era un corindó sintètic incolor o una espinel·la sintètica.
En aquells anys, també es va fer servir una gemma natural com a substitutiu del diamant, el zircó. S’emprava la varietat incolora i es tractava tèrmicament, però les especials i vistoses característiques d’aquesta pedra (gran brillantor, foc, florescència i espectre) el fan molt reconeixible.

El 1948, es comença a comercialitzar el rútil sintètic, amb diversos noms comercials.
El procés de síntesi pel qual s’aconseguia era el d’una substància fosa, que donava lloc a masses de color fosc i opac que, tot i que es podien engroguir i donar-los transparència per oxidació, no van obtenir mai tons incolors i va tenir més bon resultat per al seu ús en la bijuteria gràcies a la seva baixa duresa i la seva gran dispersió.
El 1953, es fabrica el titanat d’estronci comercialment conegut com a “Fabulita”. Es tracta d’una gemma d’origen americà que aconsegueix, mitjançant la síntesi, una substància fosa i aclarida, com el rútil. Cap dels dos no es troba a la natura. La seva baixa duresa i gran dispersió també el fan molt reconeixible i, per no ser-ho i evitar l’efecte arc de Sant Martí, es van fabricar brillants falsos amb la part superior (corona) amb pedres sintètiques incolores i l’inferior (culata) de fabulita.

Cap als anys setanta, apareix l’aluminat d’itri, amb el nom comercial de YAG, que es va convertir en la primera imitació de gran qualitat i d’aspecte molt similar al diamant.
La seva estructura atòmica és similar a la dels granats, però es considera de creació sintètica.

Durant molts anys, va ser la millor imitació del diamant per la seva creació en tots els colors de la sèrie incolora del diamant i la seva duresa acceptable, però la seva baixa brillantor li feia tenir un aspecte pobre que el delatava. Cal dir que quan es presentava tallat, donava molt bon resultat.
Actualment està gairebé en desús, ja que existeixen altres imitacions millors.

El 1975, es fabrica als EUA una altra imitació, una mica millor que les anteriors i també de creació sintètica: el gadolini de gal·li, comercialitzat com a GGG.
Tot i que les seves propietats òptiques són molt semblants al diamant, fora del país d’origen es va fer servir molt poc, potser pel seu alt cost de producció. Es diferencia fàcilment degut a la seva marcada fluorescència taronja, sobretot a la Llum Ultraviolada d’ona llarga.
Un any després, el 1976, comença la fabricació de la que podríem dir que és la millor imitació fins ara del diamant: l’òxid de zirconi cúbic, que coneixem amb el nom de “zirconita”.
En pocs anys se’n va estendre l’ús per tot el món. El seu baix preu va arrasar amb totes les imitacions anteriors, ja que era molt difícil competir en temes com l’aspecte, a més de la semblança amb el diamant.

Hi ha zirconites en tota l’escala de colors de la sèrie incolora i en tot tipus de talles, actuals i antigues. Sense presència d’inclusions, però també amb inclusions, de tipus obscur per imitar les que pot presentar el diamant, o fins i tot provocar-li clivelles internes perquè semblin les fractures internes presents en el diamant.
I, per tot això, va provocar molts problemes als professionals del sector i, actualment, els pot seguir provocant a persones no formades. Aquest problema es va solucionar i se soluciona amb el mètode de la conductivitat tèrmica, el qual resulta molt eficaç fins i tot amb les zirconites, ja que el diamant és un gran conductor del calor, mentre que les seves imitacions en són conductors molt dolents.

Escala de color de zirconites

El 1997, es fabrica la moissanita sintètica i tres de les seves propietats com la refracció, la duresa i el seu pes específic, li atorguen una aparença realment semblant al diamant. A més, les seves propietats tèrmiques són tan semblants al diamant que amb aparells convencionals de conductivitat tèrmica no es podrien diferenciar. Només dues característiques poden ajudar a fer-ho; la seva naturalesa anisòtropa, la qual provoca una aparença de dobles facetes i la presència d’unes inclusions molt característiques en forma d’agulles o canals blancs paral·lels que no són mai presents en els diamants.

 
MOISSANITA (FACETES DOBLES I CAVITATS AL SEU INTERIOR)

Conductímetre elèctric

 

BIBLIOGRAFIA:
- Guía de las piedras preciosas y ornamentales, de Walter Schumann.
- Las gemas en su interior, d’Alfredo González Notario.
- Curs Diamantes sintéticos, tratados e imitaciones, 2019. Instituto Gemológico Español.

MONT DE PIETAT DE CAIXABANK