Comencem amb el tan polèmic tema del diamant i el brillant, són el mateix? Què és més car, el diamant o el brillant? Es tracta d’un dubte similar a, què va ser abans, l’ou o la gallina? En el cas de la gallina, no sabríem què dir, però amb els diamants i els brillants avui podem desvelar aquest gran misteri.

Els diamants són una gemma, és a dir, tenen certes característiques que els fan excepcionals: bellesa, durabilitat i raresa. La primera característica va associada normalment a les propietats òptiques; la segona, a la capacitat per romandre inalterable davant d’agents externs, lligada a propietats físiques; la tercera va lligada a l’escassetat i la demanda, que deriva en un valor més alt al mercat. El diamant, format per àtoms de carboni pur units per un fort enllaç, és la gemma més coneguda i important actualment.

De vegades, aquesta gemma pot contenir escasses traces d’altres elements, com el nitrogen, el bor o l’hidrogen. Aquest mineral cristal·litza al sistema cúbic i es presenta en cristalls d’hàbit octaèdric, cubs i rombododecaedres. Amb una duresa 10 a l’escala de Mohs, és un material que es fon a uns 3.700 °C, tot i que es comença a grafititzar en superfície a partir dels 800 °C.

El pes d’un diamant es determina en quirats. Aquest terme s’ha emprat sistemàticament des del segle XVI fins a l’actualitat. La mida d’un diamant és un factor de qualitat; de fet, és un tret present a les 4C del diamant. Així, com més gran sigui la gemma, més rara i bonica és. El pes d’un diamant o d’un lot de diamants s’expressa amb el número de quirats i dos decimals, seguit de l’abreviació "ct.". Com més gran és un diamant, més elevat és el seu preu per quirat, sempre que es mantinguin la resta de les característiques. Això sí, el preu no augmenta de manera regular.

Aquesta unitat de pes es fa servir en el comerç de les gemmes i, des de l’any 1907, s’ha establert que un quirat equival a un pes de 200 mil·ligrams, és a dir, 0,2 grams. El quirat mètric, unitat de pes dels diamants, s’abrevia com a "ct.", seguint la grafia francesa carat. Tot i això, el quirat de puresa en materials com l’or, s’abrevia com a "K", seguint el terme grec κεράτιον (keràtion, pes de quatre grans). Per posar un exemple: un diamant pesa 5 ct., mentre que un anell està fet en or de 18 K.

El diamant té una duresa 10 a l’escala de Mohs, és a dir, és el mineral més dur que es coneix. La duresa és l’oposició d’un cos a ser ratllat, per tant, es pot dir que res no pot ratllar un diamant, llevat d’un altre diamant. La duresa tan elevada del diamant prové de la gran força amb la qual estan units els seus àtoms: l’enllaç covalent homopolar. No obstant això, aquesta força és direccional i les mesures de duresa en diferents orientacions cristal·logràfiques donen resultats diferents; això explica que un diamant en ratlli un altre en determinades direccions.

Malgrat la seva enorme duresa, el diamant és relativament fràgil, sobretot si presenta fissures o tensions internes. En aquests casos, és força fàcil partir-lo amb un cop sec.

Per saber el preu d’un diamant és imprescindible conèixer-ne les 4C: pes, talla, color i puresa (de l’anglès color, clarity, carat, cut). En una segona aproximació, resulten rellevants aspectes com la fluorescència, les proporcions, la simetria i el poliment. Un cop recollida la informació del diamant, existeixen taules de preus, que es van actualitzant en funció del mercat, com Rapaport, Gem Guide, Gold & Time, etc.

El terme 4C que coneixem avui es va originar a principis de la dècada de 1940. Es tracta d’una creació del fundador del GIA, Robert M. Shipley, exjoier minorista, que estava fermament compromès amb la professionalització de la indústria joiera dels EUA.

Robert M. Shipley va establir un institut gemmològic (GIA) per formar els joiers i establir uns estàndards a l’hora de comprar i vendre gemmes. Així, Shipley va desenvolupar les 4C com a un dispositiu mnemotècnic per ajudar els seus alumnes a recordar els quatre factors que caracteritzen un diamant facetat: color, puresa, talla i pes en quirats. El concepte era senzill, però revolucionari. El terme 4C va passar a formar part de la llengua vernacla de la indústria dels diamants i de la nomenclatura internacional.

En un altre capítol del blog abordarem en detall aquestes 4C, però ara parlarem una mica sobre la talla per anar resolent aquella primera pregunta que llançàvem.

La talla, un d’aquells factors de les 4C que determina la qualitat d’un diamant, té en compte aspectes com l’altura de la corona, la profunditat de la culata, el diàmetre de la taula, l’espessor del filetí, així com la seva simetria i el poliment. Aquesta tasca es fa de manera manual, amb bon ull expert, o mitjançant equips electrònics moderns, com el proporcionoscopi, el Sarin o l’Scanox. Resulta un tret rellevant, ja que en depèn que el diamant tregui la seva millor brillantor i dispersió.

Quina és la millor talla per treure el màxim profit de la brillantor i dispersió d’un diamant? La talla pera? La talla princesa? La talla cor? La nostra talla brillant!
El que coneixem com a talla brillant moderna es va estructurar definitivament després de la publicació, el 1919, d’un estudi de la mà de Marcel Tolkowsky. En aquest estudi es fixaven els angles correctes que calia donar a les diferents parts de la pedra (corona i culata) respecte del pla del filetí. Van quedar així establertes les proporcions adients perquè un diamant d’aquella talla presentés la màxima brillantor i dispersió.

La talla brillant és la més representativa per al diamant, ja que és la més tradicional, la que més present està al mercat, la que proporciona a la gemma més brillantor, dispersió i aparença i, a més, és la que s’adapta millor a les qualitats comercials, doncs la brillantor emmascara en gran part possibles defectes de puresa.

I per resoldre aquella primera pregunta que llançàvem: què va ser abans, el diamant o el brillant?

Resulta que quan parlem de "brillants", parlem de la forma en què està tallada una gemma. Si no es detalla aquella pedra, es dona per entès que es tracta d’un diamant tallat en forma de brillant. Per tant, el brillant és un diamant que ha passat pel procés de talla i és a punt per encastar-lo i poder-lo lluir.

Per tant, el brillant és més car que el diamant!

MONT DE PIETAT DE CAIXABANK