Existeix una gemma molt coneguda i important, popular ja des de l’antiga Grècia, que cotitza en una borsa específica; el seu nom té tres síl·labes, és duradora a més no poder, pot ser incolora o blava, brilla més que el sol de València i té un món fascinant al seu voltant. Correcte, és el diamant!
Començarem el recorregut d’aquesta gemma parlant de la seva composició i estructura; seguirem comentant-ne l’origen i els jaciments descoberts; a continuació, tractarem qüestions relacionades amb les seves propietats físiques i òptiques; seguidament, explicarem què són les 4 C i els tipus de talles, i finalitzarem, cordeu-vos els cinturons, amb una lleugera immersió en el polèmic món dels tractaments i de la síntesi del diamant.

COMPOSICIÓ I ESTRUCTURA

El diamant està format per àtoms de carboni pur (C) units per enllaços homopolars. De vegades, no es presenta tan pur i pot contenir petites traces de nitrogen o bor. Aquests àtoms de carboni cristal·litzen en el sistema cúbic o regular i presenten, generalment, formes octaèdriques; de vegades, poden tenir formes de rombododecaedre, triaquisoctaedre, hexaquisoctaedre, tetraquishexaedre o de cub.

Segons la quantitat de nitrogen (N) o bor (B) present en un diamant, es poden classificar en tipus I (a i b) o II (a i b). Aquesta classificació té la seva repercussió i importància, no ho negarem, però la deixarem sense més aclariment per parlar-ne en un article més específic.

ORIGEN I JACIMENTS

En aquest sentit, lamentem comunicar que els diamants no creixen als arbres. Aquesta gemma cristal·litza a una temperatura de 1.100 – 1.600 °C, sota una pressió de 45-60 Kbar i a una profunditat d’entre 150 i 200 km a sota dels nostres peus.

Des d’aquestes roques ígnies o metamòrfiques, pugen a la superfície per xemeneies volcàniques, conegudes com a “pipes”, per arribar a les nostres mans. A països com Austràlia, hi ha xemeneies de lamproïta amb diamants.

Fora d’aquests jaciments primaris, es localitzen diamants en jaciments sedimentaris, a les sorres de rius, platges, etc. Llocs com Namíbia, el Brasil, Sierra Leone o l’Índia tenen documentats aquests tipus de jaciments secundaris.

La història de cadascun dels jaciments és molt interessant. Per començar, no tots es van descobrir a la vegada, òbviament. El primer país productor documentat a la història va ser l’Índia, que va aportar diamants tan grans i famosos com el Koh-i-Noor o el diamant blau Hope. Malauradament, aquestes mines estan pràcticament exhaurides actualment.

Al segle XVIII es van trobar jaciments secundaris al Brasil, a Minas Gerais, però aquests jaciments aporten sobretot diamants de qualitat industrial.
Seguint el recorregut històric, arribem a Sud-àfrica, amb grans descobriments a partir del 1866 a la zona de Kimberley. El 1907 va entrar en joc el Congo i, poc després, Namíbia, amb alguns dels jaciments secundaris més importants del món i de qualitat gemma. El 1912 es van començar a explorar i localitzar gemmes a Angola, però la situació del país fa que la seva producció, de moment, sigui molt irregular.

A mitjan segle XX van començar les explotacions de xemeneies diamantíferes a la zona siberiana de Iacútia, Rússia, un país considerat de gran importància econòmica. Als anys 70 destaca Botswana amb les mines d’Orapa i Jwaneng, país líder actualment en la producció de diamants de qualitat gemma. Als anys 80, va irrompre Austràlia i, als 90, tenim el Canadà amb la Mina Ekati, que està escalant ràpidament en el rànquing de país productor.

PROPIETATS FÍSIQUES I ÒPTIQUES

Les propietats òptiques i físiques d’un diamant són les següents:
REFRACCIÓ: es tracta d’una gemma isòtropa amb un índex de refracció molt alt: 2,417.
DURESA: aquesta gemma és la substància natural més dura que es coneix, té un valor de “matrícula d’honor”: 10.
PES ESPECÍFIC: 3,52. Es tracta d’un valor elevat.
PUNT DE FUSIÓ: el diamant es fon a uns 3.700 °C i es comença a consumir en superfície a uns 800 °C.
CONDUCTIVITAT: es tracta d’una gemma amb una conductivitat tèrmica excel·lent.
BRILLANTOR: la seva brillantor és adamantina. Això vol dir que té una vida intensa quan està polit, és a dir, que té molt de “brilli-brilli”.
DISPERSIÓ: un altre paràmetre elevat del diamant: 0,044, que retorna un joc ampli de colors conegut com a “foc”.
ESPECTRE D’ABSORCIÓ: aquest valor depèn de la famosa classificació de tipus I, tipus II, tipus Ia, tipus Ib, etc. A tall d’exemple, cal comentar que els diamants tipus Ia de la sèrie Cape mostren absorció en el violeta a 415 nm i una altra dèbil a 478 nm. Aquesta propietat és difícil d’apreciar i hi ha tractaments que poden produir-hi modificacions, així que deixem aquest tema amb aquest parell de pinzellades de moment i ja l’abordarem en una publicació més específica.
FLUORESCÈNCIA I FOSFORESCÈNCIA: en aquest apartat passa com a l’anterior, existeixen generalitats i informació precisa en funció de les diferents tipologies de diamant. Com a tret general, els diamants poden presentar fluorescència blavosa o verda groguenca.
En aquesta immensa casuística del tipus de diamant, això pot variar. Els diamants Tipus Ia poden tenir una intensa fluorescència verda groguenca i mantenir una fosforescència en aquells tons. Els Tipus IIb arriben a tenir una fosforescència breu en tonalitats rogenques o ataronjades.

A més de totes aquestes característiques, el diamant és insoluble als àcids i té lipofília, com l’ésser humà quan menja tortell, és a dir, que té una gran afinitat al greix, i per això cada cop que li posem un dit al damunt, queda marcat i s’expandeix per la seva superfície.

COLORS I TALLES

Quan parlem de talla del diamant no ens referim a si calça un 37 o és una XXL, sinó que es tracta de la forma que li dona el lapidari al diamant. Hi ha diferents talles adients per al diamant, però l’estrella entre totes és la talla brillant: una forma rodona amb 57 o 58 facetes, amb proporcions calculades per a treure el millor profit a la llum, dissimular-ne les inclusions i brillar amb gran intensitat.

Al mercat trobem diamants en altres talles, com la marquesa, oval, amb un format de pera o cor, així com la talla quadrada, coneguda com a princesa, un format més rectangular com la baguet, etc.

Més enllà de la forma, hi ha el color, un factor rellevant en el camp dels diamants. Aquesta gemma es pot presentar en una varietat de colors molt àmplia, però en joieria, generalment, es fan servir diamants de la sèrie incolora: són aquells que tenen absència total de color, és a dir, molt blancs, fins a la tonalitat brunenca.
Fora de l’escala incolora hi ha l’escala de colors fantasia, on se situen exemplars de color groc molt intens, taronja, vermell, verd, rosa, violeta o blau. Aquests diamants són molt cotitzats al mercat. Per exemple, un diamant blau, talla pera, amb un pes de 17,61 quirats, es va subhastar a la casa Christie’s de Ginebra amb un valor de martell de 44 milions de dòlars.

Hi ha diamants fantasia molt famosos, com el diamant Hope de 45,52 quirats, custodiat al Museu Smithsonian des que Harry Wiston el va donar a mitjan segle XX; o el diamant Darya-ye Noor de 182 quirats, de tonalitat rosada.

LES 4 C

Les famoses quatre o cinc “C” del diamant són un sistema de graduació del diamant per a determinar-ne la qualitat a partir d’un seguit de normes i de nomenclatures, acceptades arreu del món.

1C Color (Color)
2C Clarity (Puresa)
3C Carat (Pes)
4C Cut (Talla)
5C Certificate (Certificat)

En una publicació específica, analitzarem en gran detall cadascuna d’aquestes “C”, però ara en farem alguna pinzellada:
COLOR: es tracta de graduar en unes condicions específiques l’absència de color en un diamant de la sèrie incolora. Des d’una categoria River – D – Blanc Excepcional +, on el diamant és absolutament incolor o blanc; fins a un nivell Yellow – Z – Color, que reflecteix un grau de color molt bru, fosc i de baixa qualitat.
PURESA: aquesta categoria reflecteix la quantitat, mida, tipus i localització d’inclusions dins de la gemma. Existeix un grau “Flawless”, que parla d’un diamant pur completament, escales intermèdies com “VS” o “SI”, que indiquen que el diamant té més o menys inclusions, i l’escala “P” per als diamants piqué, vol dir que són plens de “shakires” que es veuen a simple vista.
PES: aquest apartat indica el que pesa, per tant, la mida que té, reflectit en quirats i amb dos decimals.
TALLA: la forma en què es presenta un diamant, la seva talla, aparença i les seves proporcions, són trets determinants en la brillantor de la gemma i, per extensió, en la seva cotització.
CERTIFICAT: d’un temps ençà, s’està incorporant a les categories “C” del diamant l’apartat del certificat, ja que es tracta d’una informació emesa per un laboratori seriós, imparcial, que aplica els criteris gemmològics i reflecteix amb rigor els apartats comentats anteriorment.

TRACTAMENTS I SÍNTESIS

Aquest apartat és el més espinós de tots, el més complex per a la seva execució i, sobretot, per a la seva identificació. Potser per això, recórrer a un laboratori per a certificar un diamant, que informi sobre tractaments i síntesis, ajuda en aquest camp.
Pel que fa als tractaments, direm que es tracta d’aplicar-ne un o diversos , generalment amb la finalitat de millorar el color del diamant. Tal com hem vist a l’apartat anterior, el color d’un diamant és un aspecte important en la seva cotització.
Els diamants se sotmeten a tractaments d’irradiació amb neutrons (n0), electrons (e-), protons (H+) i fins i tot, raigs gamma (He2+), que aconsegueixen de desplaçar els àtoms de la seva xarxa cristal·lina i millorar-ne l’aspecte final.
Altres tractaments als quals es poden sotmetre els diamants són les tincions, els talcs, el farciment de fissures, les altes pressions i temperatures (HPHT), etc., que intenten de millorar la gemma a còpia d’aplicar-hi tints o làmines de color sota un diamant encastat, esborrar-ne les inclusions obrint-hi un canal a l’interior… Creativitat al poder! Finalment, cal comentar que existeixen variacions i combinacions de síntesis i tractaments en el món del diamant, veritables còctels per a millorar el color i la puresa d’un diamant.
Finalment, entrem, encara que sigui de puntetes, en el polèmic tema de les… Síntesis…
No ho intenteu a casa vostra!

Hi ha dos tipus de síntesi per a aconseguir de crear un diamant: HPHT i CVD. Tots dos mètodes aconsegueixen de crear un diamant. Efectivament, un diamant amb les mateixes propietats físiques i òptiques que un diamant natural.
El primer tractament, HPHT, el va desenvolupar la General Electric Company intentant de recrear les condicions en què els diamants han estat creats a la natura: amb altes pressions i temperatures (HPHT); parlem de 50 a 100 Kbar i temperatures de 1.200 °C a 2.700 °C. Aquesta empresa, a partir del 1970, va aconseguir de produir cristalls de més d’1 quirat de mida i de molt bona qualitat gemma.
El segon tractament, CVD, és un procés basat en la deposició química de vapor, la primera patent de la qual es va registrar el 1962.

Quina polèmica hi ha amb tot això de les síntesis?
Doncs que aquest assumpte té el sector dividit entre detractors i defensors. Alguns simpatitzants venen aquest producte a les seves joieries, mentre que d’altres veuen una negligència en aquesta pràctica, sobretot si no s’informa el client sobre què està comprant. Potser la polèmica rau en la dificultat d’identificar els diamants sintètics i la transparència i la informació davant del client comprador.