L'òpal és un mineral resplendent que roba cors amb el seu joc de colors màgic. Però què hi ha darrere d'aquesta pedra preciosa i quins són els secrets que amaga?

Imagina't una estructura microscòpica, petites esferes de sílice formant patrons ordenats, el resultat que obtenim és el famós "joc de colors" de l'òpal. Quan la llum entra en aquesta estructura, es descompon en un arc iris de colors, que dona a la pedra aquesta espurna única.

Químicament parlant, l'òpal té un toc de diòxid de silici (SiO2) i una mica d'aigua (H2O), cosa que li dóna la seva essència única. Hi ha diversos tipus d'òpal, cadascun amb la seva personalitat. L'òpal negre, amb el seu enlluernador joc de colors, és un dels primers de la llista i és l'estrella de joieria. També tens l'òpal comú i l'òpal de foc, cadascú té el seu encant.

En aquest article ens centrarem en la seva història com a “pedra maleïda”.

La "maledicció de l'òpal" ha deixat una empremta intrigant al llarg de les diferents civilitzacions, cadascuna amb la seva pròpia interpretació i amb la seva mitologia al voltant d'aquesta pedra preciosa enigmàtica.
Tot i que no en totes les cultures antigues ha tingut aquesta perniciosa consideració.

A l'antiga Roma, l'òpal era considerat inicialment un símbol d'il·lusió, esperança i bona sort. Amb el temps, però, van sorgir creences contradictòries, associant-ho amb la mala sort per als que no naixien al mes d'octubre, mes vinculat a aquest mineral. Aquest doble joc d'interpretacions sobre l'òpal va deixar els romans amb una percepció una mica ambivalent.

D'altra banda, a l'antiga Grècia, la visió era més positiva. L'òpal es considerava un símbol de protecció i profecia. Utilitzat en amulets per allunyar el mal, es creia que atorgava la capacitat de preveure el futur.

A la mitologia hindú l'òpal també es relacionava amb la protecció i, més en concret, amb la seva deessa, Iris, a més d'atribuir-se-li la capacitat de canviar de color segons l'estat d'ànim del posseïdor.

En la mateixa línia, a les cultures aborígens d'Austràlia es creia que posseïa propietats místiques que protegien el seu portador. L'òpal era sagrat i queia del cel durant tempestes elèctriques.

Tot i això, a Europa, durant l'Edat Mitjana, es va vincular a la màgia negra i a la bruixeria. Es creia que atreia la mala sort i patia una pèrdua de brillantor quan entrava en contacte amb individus impurs.

Al segle XIX, malgrat un ressorgiment a la popularitat de l'òpal a Europa, encara seguien les antigues supersticions, afectant la percepció d'aquesta pedra preciosa.

Actualment, encara que moltes persones aprecien l'òpal per la seva bellesa única, continuen existint reserves. Tot i això, la majoria reconeix que la maledicció de l'òpal és més un mite cultural que una realitat tangible.

Les llegendes que envolten la maledicció de l'òpal varien però moltes comparteixen un fil comú, que és la idea que l'òpal és un portador d'energia negativa o que està vinculat a forces sobrenaturals. Alguns relats expliquen històries de pèrdua de fortuna, relacions fracturades o fins i tot esdeveniments tràgics que suposadament van ser desencadenats per la possessió d'un òpal. És important destacar que aquestes creences són, per descomptat, mitològiques i no tenen suport científic.

En el context de la monarquia espanyola ens podem trobar amb un element intrigant en la història del Rei Alfons XII. La llegenda explica que l'amant del rei i cortesana Virginia Oldoini, Comtessa de Castiglione, anomenada 'La Perla d'Itàlia', afectada per la notícia del matrimoni del rei amb la seva cosina Maria de les Mercedes, va optar per enviar com a regal de noces un òpal encastat en un anell d'or. Aquest òpal, suposadament maleït, va desencadenar una sèrie de dissorts per als qui el posseïen.

La tragèdia es va iniciar amb la mort de Maria de les Mercedes cinc mesos després del casament, sense que estigués del tot clara la veritable causa de la seva mort (suposadament per tifus). El rei, trist per la pèrdua, va obsequiar amb l'esmentada pedra preciosa la seva àvia, la reina Maria Cristina de Borbó-Nàpols, que també va morir dos mesos més tard. "Segona víctima". La joia cau llavors a les mans de la princesa Maria Cristina Francisca d'Orleans, cunyada del rei i, potser, la nova i futura real consort espanyola. Mor de tuberculosi. "Tercera víctima". Segueix el ball macabre de l'anell, que acaba a les mans de la Infanta Maria del Pilar, germana menor d'Alfons XII. També mor en estranyes circumstàncies, mentre estiuejava al balneari guipuscoà d'Eskoriatza. "Quarta víctima".

Davant d'aquesta acumulació de morts, Alfons XII guarda per a si mateix l'anell, opta per posar-se la joia al dit i, per desgràcia, sis anys després mor el 25 de novembre del 1885, víctima de la tuberculosi. Durant aquests sis anys es casa amb l'Arxiduquessa Maria Cristina d'Àustria-Lorena, té dues filles i un altre en camí que no veurà néixer, aquí tenim la "cinquena i última víctima de l'òpal" de la Castiglione.

Es creu que la vídua del rei, Maria Cristina d'Àustria, convertida en reina regent d'Espanya, es va desfer de l'anell i que l'òpal va ser ofert a Nostra Sra. de l'Almudena, patrona de Madrid, reconvertit en un penjoll.
La joia desapareix misteriosament després de 1885 (si és que va existir realment). Segons la llegenda, s'hauria posat fi a la sèrie de malediccions i morts associades a l'òpal.

La repercussió negativa d'aquestes històries al voltant de l'òpal es va reflectir directament en el seu mercat i, en un període de només un any, el preu de l'òpal es va reduir a la meitat, paralitzant el seu comerç durant dècades. Un altre rumor sosté que comerciants dels segles XIX i XX, molestos per la creixent popularitat dels òpals australians, van decidir anomenar-los "joies maleïdes" per preservar els seus interessos comercials.

Tot i que aquestes llegendes no tenen cap suport científic, han deixat una empremta inesborrable en la percepció popular de l'òpal, aportant un element de misteri i cautela a aquesta fascinant pedra preciosa.

I més enllà de les supersticions que l'envolten, l'òpal, en si mateix, és una pedra preciosa que al llarg de la història ha estat molt apreciada pel seu joc de colors vibrants i la seva singular bellesa.

MONT DE PIETAT CAIXABANK