El 21 de juliol de 1969, Neil Armstrong va pronunciar la frase que marcaria l'inici de l'exploració lunar: "That's one small step for (a) man, one giant leap for mankind."  Al seu costat se li uneix Aldrin. I al seu canell, un Omega Speedmaster. Un fet històric que va marcar el punt culminant de l'exploració espacial tripulada del segle XX i va deixar un llegat tecnològic i científic enorme.

Antecedents

Els programes espacials Mercury, Gemini i Apollo van ser les missions clau de la NASA que van portar els EUA des dels primers vols tripulats fins a l'arribada de l'home a la Lluna.

Programa Mercury (1958-1963)

Va ser el primer programa espacial tripulat dels EUA, amb l'objectiu de posar un astronauta en òrbita i retornar-lo sa i estalvi. Es van realitzar sis missions tripulades. La selecció del cronògraf per a vols tripulats es produeix en aquesta fase. Els vols de Mercury van demostrar que els humans podien sobreviure i operar a l'espai.

Programa Gemini (1965-1966)

Gemini va servir de pont entre Mercury i Apollo, preparant els astronautes per a les missions lunars. Els seus objectius principals van ser:

• Provar maniobres a l'espai, com l'acoblament entre naus.
• Realitzar passejades espacials (EVA, com la d’Ed White a Gemini IV).
• Avaluar els efectes d’estades prolongades a l’espai.
• Nau de 2 astronautes.

Programa Apollo (1961-1972)

El programa Apollo tenia l’objectiu de portar humans a la Lluna i retornar-los amb seguretat, com a part de la cursa espacial contra la URSS.

• Apollo 1 (1967) va patir un incendi tràgic en una prova a terra.
• Apollo 7 (1968) va ser la primera missió tripulada a provar la nau en òrbita terrestre.
• Apollo 8 (1968) va orbitar la Lluna per primera vegada.
• Apollo 11 (1969) va aconseguir el primer allunatge amb Neil Armstrong i Buzz Aldrin, mentre Michael Collins romania en òrbita lunar.
• Altres missions com Apollo 12, 14, 15, 16 i 17 van continuar l’exploració lunar.
• Apollo 13 (1970) va patir una fallada crítica després d’una explosió al mòdul de servei. La tripulació va aconseguir tornar amb seguretat encenent els motors amb precisió, durant 14 segons exactes, gràcies a l’Omega Speedmaster de Jack Swigert, ja que els sistemes electrònics de la nau havien fallat.

La selecció

Coneguem els detalls de la selecció del Speedmaster "homologat per a vols tripulats" de la NASA i com es va arribar a l’elecció final. La selecció d’un rellotge cronògraf va ser sol·licitada per Donald K. Slayton, cap de Flight Crew Operations, el 29 de setembre de 1964, per al programa Gemini i posteriors.

Com hem esmentat, el programa Gemini va ser el primer en què els astronautes no estarien només dins la càpsula pressuritzada, sinó que es realitzarien Activitats Extra-Vehiculars. Per això es necessitava un rellotge que complís uns requisits mínims. Fins aquell moment, els astronautes portaven rellotges de la seva propietat, sovint dos: un amb l’hora GMT i un altre amb l’hora de la missió. Els exemplars sol·licitats van arribar al lloc de proves el 21 d’octubre de 1964. El llançament del Gemini estava previst per al 23 de març de 1965. D’aquí la urgència per aconseguir els exemplars, fer les proves i fer la selecció. La NASA no podia fer un concurs que endarrerís els terminis i generés pressions innecessàries.

Els resultats de la prova es van lliurar l’1 de març, just tres setmanes abans del llançament. La llista de marques que es van considerar va ser: Elgin, Benrus, Hamilton, Mido, Lucien Piccard, Omega, Bulova, Rolex, Longines i Gruen. D’aquesta llista només 3 van ser seleccionades en complir tots els requisits preliminars.

Els requisits dels rellotges per a les proves eren bàsicament:

• Precisió: ±2 segons en 24 hores
• Integritat a la pressió
• Llegibilitat: els dials i agulles s’han de veure sota llum blanca i vermella. No han de reflectir en entorns amb molta lluminositat.
• Caixa d’acer inoxidable
• Havien de tenir subdials per a: segons fins a 60 segons, minuts fins a 30 minuts, hores fins a 12 hores o més.
• Resistents a cops, antimagnètics i resistents a l’aigua
• Podien ser manuals o automàtics, però havien d’acceptar càrrega i reinici manuals

Es tractava en tot cas de cronògrafs, per tant no es podien provar rellotges amb funcions GMT ni rellotges de busseig. Les proves van ser tan "dures" que Bulova es va queixar posteriorment que "no tenien sentit". No va ser fàcil per als tres finalistes (Rolex, Longines i Omega).

En el llibre A Time Capsule s’observa un memoràndum de l’1 de març de 1965, titulat "Cronògrafs per al personal de vol" (Flight Crew Chronographs), arxivat a la Spacecraft Operations Branch. En ell es comenten els resultats de les proves d’operació per seleccionar un cronògraf per al programa Gemini.

Els resultats

A) ROLEX En resum, es va aturar dues vegades a les proves d’humitat. Va fallar a les proves d’alta temperatura quan l’agulla dels segons es va enredar amb les altres agulles del dial. No es fan més proves en no superar dues de les primeres.

B) LONGINES WITTNAUER El vidre salta en les proves d’alta temperatura. El mateix li passa a un segon exemplar en les proves de descompressió. No es fan més proves.

C) OMEGA Guanya 21 minuts en les proves de descompressió i en perd 15 en les d’acceleració. La luminescència del dial es perd durant les proves. El Speedmaster supera totes les proves satisfactòriament. En els resultats de les proves de camp amb els astronautes, aquests indiquen que prefereixen l’Omega per la seva millor precisió, llegibilitat i facilitat d’ús. Cal recordar que OMEGA no va saber que un rellotge de la casa era a l’espai o a les mateixes proves fins que va veure al canell d’Ed White (Gemini IV) el Speedmaster.

La segona selecció (1972)

Aquestes proves es van repetir, a petició de Bulova, el 1972 (Bulova volia estar present en l’últim allunatge). Novament el Speedmaster Pro va ser seleccionat. L’única marca que va exercir pressió per estar present als allunatges, sobretot per al darrer de la sèrie, Apollo 17, previst per al 1972, va ser Bulova.

La tercera selecció (1978)

El 1978, com a part del programa del transbordador espacial (Shuttle), es va llançar un nou programa de selecció de cronògrafs. Ja amb més temps, i com a les proves del 72, es va sol·licitar directament als fabricants diversos exemplars, així com el plec de característiques que havien de complir.

El 78, Omega va presentar 3 models: el Pro, un prototip automàtic i el Speedsonic, amb un calibre electrònic amb “forquilla vibratòria” (turning fork).

En aquesta darrera selecció es van presentar 30 fabricants. Les proves no només es van fer a la NASA, sinó també a l’observatori de Neuchâtel, al Laboratoire Suisse de Recherches Horlogères i als laboratoris Approved Engineering Test a Chatsworth, Califòrnia. Els tests es van realitzar durant un període de 4 mesos. Alguns dels models presentats, com el del 125è aniversari d’Omega, eren prototips.

Tot i que els rellotges de quars ja estaven ben establerts el 78, la NASA va considerar que els cristalls de quars eren massa delicats per a un entorn hostil com l’espai, especialment pel que fa a les temperatures extremes. Després de la selecció, la NASA va adquirir 56 rellotges, al preu simbòlic d’un cèntim cadascun. És important destacar que el Speedmaster Pro no només va ser seleccionat a la primera, sinó també a les dues següents seleccions.

Més enllà del seu llegat com a eina funcional

El Speedmaster es va convertir en tot una icona de la rellotgeria, simbolitzant l’audàcia humana en la conquesta del cosmos i l’exploració de nous desafiaments.

MONT DE PIETAT DE CAIXABANK