Tot i que ja ens vam ocupar d’aquest tipus de joieria en un dels nostres articles sobre la història bàsica de la joieria, creiem que es tracta d’un estil prou interessant com per abordar-lo de manera separada i amb un major nivell de detall en un article específic. Així doncs, comencem.

Introducció

La joieria d’estil naturalista constitueix una de les manifestacions més fascinants de l’art decoratiu del segle XIX. Sorgida en un context de profunds canvis socials, polítics i culturals, aquesta corrent es va desenvolupar entre 1820 i 1860, coincidint amb l’era victoriana i amb un renovat interès per la natura. L’estil naturalista es caracteritza per la seva inspiració en el món vegetal i animal, reflectint la passió per la botànica, la zoologia i les ciències naturals que van marcar l’època.

En aquest article analitzarem el context històric, les característiques, els materials, les tècniques, les peces icòniques i el llegat d’aquest estil tan singular.

Context històric i origen

Després de la caiguda definitiva de l’Imperi Napoleònic el 1815, Europa va viure un retorn a l’estabilitat política que va afavorir el desenvolupament de les arts decoratives. Anglaterra, sota el regnat de la reina Victòria, es va convertir en l’epicentre de la moda i la joieria. L’estil naturalista va sorgir com una reacció al classicisme rígid de l’estil Imperi (tractat en un altre dels nostres articles), proposant una estètica més orgànica i lliure. Les expedicions científiques i els descobriments de noves espècies vegetals i animals van influir de manera decisiva en els dissenyadors de joies, que van començar a reproduir amb gran realisme fulles, flors, insectes i fruits en les seves creacions.

Característiques de l’estil

El naturalisme en joieria es distingeix per la representació minuciosa d’elements naturals. Les peces incorporaven motius vegetals com fulles de roure, heura, raïms, flors tridimensionals i, en alguns casos, petxines marines. També es va popularitzar l’ús d’insectes com papallones, libèl·lules i escarabats, que aportaven un toc exòtic i científic. Els dissenys eren voluminosos, amb composicions asimètriques que evocaven l’espontaneïtat de la natura. La combinació de diferents materials i colors era habitual, prioritzant la riquesa ornamental per sobre de la uniformitat.

Materials i tècniques

Pel que fa als materials, s’empraven metalls preciosos com l’or i la plata, sovint combinats amb pedres precioses (diamants, maragdes, robins i safirs), pedres semiprecioses, perles naturals, corall, ivori i esmalts.

El diamant incolor es va convertir en una gemma recurrent en l’alta joieria, generalment muntat sobre plata per potenciar-ne la brillantor. A finals del segle XIX, el platí va començar a guanyar protagonisme per la seva resistència i mal·leabilitat.

Les tècniques utilitzades reflecteixen la recerca del realisme i del detall. El gravat i la filigrana permetien reproduir nervadures de fulles i textures orgàniques. L’esmaltat va assolir un refinament notable, destacant el guilloché cobert amb esmalt translúcid i l’esmalt cloisonné o compartimentat, influït per l’art japonès. També es van desenvolupar tècniques de xapat amb coure, plata, llautó i or de colors, així com encastos oberts que permetien el pas de la llum, realçant així la brillantor de les gemmes. L’encast de grapes, similar a l’actual, es va popularitzar en aquesta època.

Una curiositat destacable és l’ús d’insectes reals en algunes peces, recoberts d’esmalt o encastats amb pedres, fet que generava tant admiració com controvèrsia. Així mateix, la precisió botànica d’alguns dissenys era tan elevada que permetia identificar espècies concretes, evidenciant l’estreta relació entre art i ciència.

Peces icòniques i tipologies

Entre les peces més representatives de l’estil naturalista destaquen els fermalls florals, autèntiques obres d’art que reproduïen ramells, orquídies, roses o lliris amb un realisme sorprenent. Aquests fermalls, sovint de grans dimensions (entre 10 i 15 cm), es van convertir en elements indispensables de la moda femenina del segle XIX. Molts incorporaven camafeus o petites miniatures pintades, combinant art i joieria.

Els adreços, conjunts de peces dissenyades seguint un mateix patró, eren molt apreciats per l’alta societat. Incloïen colls, arracades, polseres i fermalls coordinats, elaborats amb metalls preciosos i abundant pedreria. Les tiares i diademes, ornamentades amb motius florals i fulles, eren símbols d’estatus en cerimònies i balls.

Una altra tipologia destacada eren els penjolls i medallons amb motius botànics, sovint esmaltats amb colors vius. Les polseres articulades amb formes de serps o branques entrellaçades també gaudien de gran popularitat, com a símbol d’eternitat i fertilitat.

Influència cultural i científica

L’auge de l’estil naturalista no es pot entendre sense el context cultural de l’època. El segle XIX va ser testimoni d’un creixent interès per la ciència, la botànica i la zoologia, impulsat per expedicions i publicacions com les de Charles Darwin. Aquesta fascinació per la natura es va traslladar a les arts decoratives, on la joieria es va convertir en un mitjà per celebrar la bellesa del món natural. A més, la Revolució Industrial va permetre l’accés a noves tècniques i materials, democratitzant en certa mesura el consum de joies.

Joiers i centres de producció

Entre els joiers més destacats que van treballar en aquest estil hi trobem cases com Garrard & Co. a Anglaterra i Froment-Meurice a França, cèlebres per la qualitat artística i tècnica de les seves creacions. París i Londres van ser els principals centres de producció, tot i que l’estil es va difondre arreu d’Europa, adaptant-se als gustos locals.

Evolució i llegat

Amb l’avanç del segle XIX, l’estil naturalista va evolucionar cap a formes més estilitzades, anticipant l’Art Nouveau, que portaria la inspiració natural cap a un llenguatge encara més orgànic i sinuós. El llegat del naturalisme perviu en la joieria contemporània, on la natura continua sent una font inesgotable d’inspiració.

Conclusió

La joieria d’estil naturalista no representa només una etapa estètica, sinó també un testimoni de l’esperit científic i romàntic del segle XIX. Les seves peces, carregades de simbolisme i virtuosisme tècnic, continuen fascinant col·leccionistes i amants de l’art, recordant-nos la connexió eterna entre l’ésser humà i la natura.

 

MONT DE PIETAT DE CAIXABANK