La glíptica és l’art de realitzar gravats en general i, en particular, en gemmes o pedres dures. Les pedres preferides per esculpir han estat, majoritàriament, les àgates (una varietat del quars) amb una duresa d’entre 7 i 7,5, ja que ofereixen una gran varietat de tonalitats. Aquest art comprèn dues tècniques principals: l’intagli i el camafeu.

Orígens de la glíptica

L’origen de la glíptica es remunta al setè mil·lenni abans de Crist, quan els babilonis gravaven imatges en pedres toves com la serpentina i la turquesa per utilitzar-les com a amulets. A partir de l’any 2000 aC, els egipcis van desenvolupar aquesta tècnica, primer creant joies rudimentàries amb pedres gravades en anells i, més endavant, tallant quars i pedres precioses més dures, com el robí i el safir, amb figures d’animals, entre elles els coneguts escarabats protectors. La forma de l’escarabat s’obtenia a partir de còdols: n’hi havia prou amb dividir-los en dos o aplanar-los per un costat per aconseguir la silueta del   Scarabeus sacer, símbol sagrat a Egipte.

Els egipcis també van realitzar representacions de déus que s’utilitzaven com a collarets. Amb el temps, els motius gravats van guanyar complexitat.

Evolució històrica

La glíptica també va destacar en l’art sumeri, amb peces cilíndriques de pedra calcària, marbre, alabastre o pedres precioses, gravades a la superfície exterior. Amb el temps, la iconografia va evolucionar cap a motius geomètrics i escenes de banquets, herois o éssers fantàstics.

A Grècia i Roma es van fabricar camafeus amb retrats d’alts dignataris, poetes, escenes mitològiques i motius relacionats amb l’astrologia. A l’època romana, el gravat de pedres no es limitava a la joieria: la gemma gravada i estampada com a segell era l’única forma efectiva de signar en una època en què l’escriptura cursiva no estava desenvolupada. El segell era un distintiu personal o un emblema.

Els grecs i etruscos solien portar anells amb gemmes, costum adoptat pels romans. Els principals artistes gravadors eren grecs, que treballaven al servei de Roma. A l’Edat Mitjana, tot i que la glíptica es va estendre a l’àmbit heràldic, el seu desenvolupament es va aturar.

El gravat de pedres no va recuperar impuls fins al Renaixement a Itàlia. Avui dia, la glíptica gaudeix de gran consideració gràcies a les modernes formes de creació artística. Algunes firmes d’alta joieria, com Cartier, compten amb tallers especialitzats en aquesta tècnica. Cartier va incorporar el seu taller el 2010, dirigit actualment per Emilie Marques, alumna del mestre Philippe Nicolas, qui transmet el seu savoir-faire a noves generacions.

Tècniques de la glíptica

La glíptica comprèn dues tècniques diferents: l’intagli i el camafeu.

• Intagli o entallat (de l’italià intaglio, en castellà entalle): consisteix a tallar el motiu aprofundint en la pedra. El gravat es realitza mitjançant un buidatge des de la superfície cap a l’interior, simulant un negatiu, amb l’objectiu de generar una imatge en positiu en pressionar sobre una massa blanca. Aquesta tècnica s’utilitzava en anells amb escuts i altres motius que després es reproduïen en lacrar una empremta en relleu, molt apreciada per la noblesa a l’Edat Mitjana.
• Camafeu (del llatí camahutus i camaeus, “gema, pedra de l’anell”): consisteix a tallar la figura en relleu, sobresortint del pla de referència cap a l’exterior de la pedra. Es defineix com una figura gravada en relleu sobre pedra preciosa, el fons de la qual sol ser més fosc que el motiu. Per elaborar-los, s’empren àgates acolorides en capes (calcedònies), desgastant la capa superior —generalment més clara— perquè aparegui la inferior, més fosca, aconseguint així efectes de clarobscur. Tot i que tradicionalment s’han usat pedres precioses, al segle XVI es va descobrir que les closques dels cipreids i els càssids també eren adequades per tallar camafeus. Aquest descobriment va revifar l’art, tot i que molts tallers van menysprear aquesta tècnica, que avui es conserva en dues ciutats: Idar-Oberstein (Alemanya) i Torre del Greco (Itàlia). Aquests camafeus són peces úniques en què el tallador aprofita les imperfeccions de la closca per ressaltar-ne la bellesa.

Materials i eines

Del cisell utilitzat en èpoques passades s’ha passat a eines elèctriques que empren pols de diamant com a abrasiu.

Actualitat

Actualment es grava qualsevol tipus de pedra, tot i que predomina l’àgata per la seva varietat cromàtica. També s’utilitzen òpal, jaspi, malaquita, maragda i gemmes més valuoses com robins i diamants.

 

Bibliografia i enllaços d’interès

GLÌPTICA - Viquipèdia

Allepuz Dressel, Pedro LA GLÍPTICA Y LOS CAMAFEOS | Huelva Insólita

Glíptica - EcuRed

https://grupoduplex.com/el-cameo-una-joya-muy-apreciada-en-italia/

 

MONT DE PIETAT DE CAIXABANK