És ben sabuda la rellevància i la importància de l’or a la societat. Aquest metall, tan desitjat per tants i origen de no poques disputes al llarg de segles i mil·lennis, ha tingut un paper important en la història i ha estat un valor reconegut per totes les nacions, cultures i faccions polítiques.

De signe Au a la taula periòdica, forma part del grup dels metalls nobles (or, plata, platí, pal·ladi, ruteni, iridi, osmi i rodi), els quals no reaccionen químicament amb altres compostos, fet que els converteix en metalls amb una alta resistència a l’oxidació.
Sens dubte, d’entre tots els metalls nobles, l’or en seria el més rellevant. El més noble entre els nobles.

Però, a banda de la seva “noblesa”, què té aquest metall que hagi propiciat el seu etern idil·li amb la humanitat?

No intentarem desgranar tots els motius, ja que en són tants, que gairebé amb tota certesa ens en deixaríem un munt. A menys que escriguem una novel·la sobre aquest assumpte, que, de moment, no és la intenció.

Però heus aquí algunes pinzellades.

En algunes teories se li atribueix un origen còsmic, gairebé místic, segons les quals hauria sorgit després de la col·lisió d’estrelles de neutrons. Així, ja a la antiguitat, gràcies a les seves particulars qualitats com el seu bell color, la resistència a la corrosió, la mal·leabilitat i la ductilitat, va captivar la pràctica totalitat de les antigues civilitzacions. Són aquestes mateixes qualitats les que van fer que la importància de l’or perdurés al llarg dels segles.
Tot això, unit a la seva escassa disponibilitat, va provocar que l’ús de l’or a l’antiguitat estigués molt lligat als alts estaments i als poderosos.
Reis, faraons, emperadors, nobles, summes sacerdots… i, acompanyant-los, l’or, evidentment, símbol del poder reial, representació d’allò diví.

I com a anècdota, Mides. Antic i mític rei grec amb una virtut llegendària que qualsevol li envejaria.
Tot allò que tocava es convertia en or. Però, més que una virtut, va ser una maledicció.

Tot i que deixarem de banda els mites i les llegendes.

L’or es va fer servir en diferents ornaments entre les classes dominants. Diferents joies (incloses les corones reials), armes personals o instruments cerimonials van ser només alguns dels usos d’aquest metall preciós. I, per descomptat, no oblidem les monedes, sobre les quals parlarem vastament més endavant.

Amb l’esdevenir dels temps, es va incrementar l’oferta d’aquest material, cada cop més preuat, de manera que es van estendre els seus usos fins arribar a classes més terrenals i “plebees”, sobretot després de la colonització d’Amèrica i l’Àfrica i, més endavant, amb els avenços en les tècniques d’obtenció i extracció.

Tal ha estat l’evolució de la seva influència i importància, especialment en l’àmbit econòmic i financer, que actualment és considerat el valor refugi per excel·lència davant de les no poques crisis inflacionàries i de depreciació de divises, de manera que els bancs centrals fan tot el possible per mantenir ben proveïdes les seves reserves d’aquest metall.

Un esdeveniment destacable, per fer-se una idea de la importància de l’or, és l’establiment del Patró Or, un sistema per mitjà del qual els diners emesos pels diferents bancs centrals guarden relació amb les reserves d’or de què disposin.
Aquest sistema va funcionar d’una manera més o menys estesa i intermitent des del segle XIX, però es va aparcar en èpoques com la I Guerra Mundial i els anys posteriors o durant la Gran Depressió, quan a les principals potències els mancaven “calerons frescos” i el sistema Patró Or els limitava l’endeutament.
Una vegada finalitzada la II Guerra Mundial, i després dels acords de Bretton Woods del 1944, es va tornar a un sistema, diguem que “intermedi”, que podríem definir com a Patró Canvi Or - Dòlar, en què la divisa dels EUA seria la que marcaria el patró de convertibilitat de la resta de divises, però a la vegada, havia de seguir mantenint una relació amb l’or disponible a la Reserva Federal (35 $ = 1 onça d’or). Aquest sistema s’acabaria abandonant de manera definitiva el 1971, durant el mandat de Nixon, amb la guerra del Vietnam de fons i un considerable dèficit comercial de la llavors indiscutible principal potència mundial.
El problema sorgeix quan els EUA emeten un deute excessiu (i, per tant, més dòlars) per sufragar la guerra del Vietnam i alguns països, com França i Suïssa, dubten que estiguin cobrint aquests dòlars amb or, motiu pel qual sol·liciten a la Fed convertir en or una gran quantitat de dòlars de les seves reserves.
Finalment, si haguéssim d’indicar un dia en concret per donar per acabat aquest sistema, seria el 15 d’agost del 1971, amb el discurs de Nixon.

COM ES TROBA?

L’or es troba de manera natural, i els seus dipòsits s’estenen per molts racons del planeta, ja que aquest material és present a la natura en forma de metall, i es troba en indrets com els sediments a les ribes dels rius o en vetes i filons a l’escorça terrestre i, en moltes ocasions, incrustat en d’altres minerals.

Però, com no podia ser d’altra manera, també s’aconsegueix de forma artificial. Perquè, sí, es pot fabricar l’or en un laboratori i fins i tot un tipus d’or que no existeix de forma natural.
Evidentment, no va més enllà de l’anècdota pel seu elevat cost, que fa que els mètodes artificials siguin molt poc rendibles.

I, si no volem tenir que picar en una mina, tacar-nos de fang en un rierol, ni passar hores i hores en un laboratori, es pot donar un cop d'ull a les subhastes de joies d'or.
Els humils autors d’aquesta publicació, a més d’escriure articles d’un interès més o menys dubtós, també ens dediquem a altres quefers.

ÉS SEMPRE GROC?

L’or és un element químic el signe de la tabla periòdica del qual, como ja hem indicat al principi, és Au, que ve del llatí aurum, que vol dir “resplendent” o “brillant”.
El seu color en estat natural és groc, però l’or pur (24 k) és massa tou per fer-lo servir en joieria, de manera que sovint podem veure or de diferents colors, que no són més que el resultat de barrejar-lo amb altres metalls amb una duresa superior. Això no vol dir que tinguem peces de menys valor, ja que això ho determinarà principalment el quiratatge, és a dir, el percentatge d’or de la mescla.

A continuació, mostrem una relació de diferents exemples d’aliatges d’or.

Els aliatges més habituals serien d’or groc i or blanc:

 

Altres aliatges també utilitzats en joieria, però menys freqüents:

 

L’OR COM A MITJÀ DE PAGAMENT

Aquesta és una funció essencial de l’or, el qual al llarg de la història sempre s’ha considerat un actiu bàsic i preuat per tothom. Les diferents civilitzacions, imperis, regnes, governs, sistemes econòmics… tots, al llarg dels anys, van caient i són substituïts, però la percepció general de l’or com a valor reconegut es manté.
Perquè un actiu es pugui considerar un mitjà de pagament, la principal característica que ha de complir és precisament que sigui globalment reconegut, i no se’ns n’acut un altre que pugui dur a terme millor aquesta funció que l’or.

I considerant també la seva compacitat, mal·leabilitat i que és fàcilment divisible, ens trobem que al llarg dels segles aquest noble metall s’ha fet servir per a l’encunyació d’una gran quantitat de monedes, des de les civilitzacions antigues fins als nostres temps.

Alguns exemples destacats de monedes d’or serien les antigues estateres gregues, els auris romans, els doblons de l’Imperi Espanyol i, ja més recents, els ducats encunyats durant el desaparegut Imperi Austrohongarès o, actualment, els Krugerrand, de Sud-àfrica o l’American Eagle, dels Estats Units.

 

OBTENCIÓ I EXTRACCIÓ

Són nombroses les tècniques que s’han anat fent servir al llarg de la historia per disposar d’aquesta meravella de matèria primera.
Si ens centrem en l’extracció d’aquest material del terra, activitat que es coneix com a mineria d’or, les principals tècniques possiblement siguin la mineria al·luvial i l’extracció en mines, tant en superfície com subterrànies.

A la mineria aurífera al·luvial s’aprofita la força de l’aigua per a l’extracció de l’or dels diferents dipòsits al·luvials acumulats a la sorra i la graveta de rius i platges.
Probablement fou la principal forma d’extreure or a l’antiguitat. Per exemple, els romans ho feien a gran escala i, possiblement, els antics egipcis també feien servir aquesta tècnica.
Dins d’aquesta modalitat podríem considerar una de les tècniques més populars d’obtenció, la del tamisat de l’or, on amb l’ajuda d’una safata o canyís, després de submergir-la a l’aigua dels rius, s’aconsegueix separar de la graveta les palletes d’or gràcies al seu major pes.
Sí, efectivament, és el que esteu pensant, es tracta de la tècnica que més d’una vegada hem vist al cinema del gènere western.

En la mineria subterrània i en l’oberta s’extreuen directament les roques i l’or que tenen incrustat.
Posteriorment, les roques s’han de triturar i processar mitjançant diferents procediments químics en els quals se separa l’or de la resta de materials.
Un dels processos més senzills i emprats un cop arribats a aquest punt, seria la cianuració, que, a grans trets, podríem dir que es tracta d’un mètode on s’aprofita la facilitat de l’or per dissoldre’s en una solució aquosa de cianur sòdic o potàssic. Tanmateix, és un mètode controvertit i que actualment és qüestionat pel seu elevat cost mediambiental si els residus no es tracten correctament.

Actualment, l’extracció a gran escala a les mines obertes és la principal manera d’obtenir or.

ON SÓN ELS PRINCIPALS JACIMENTS?

A tall de curiositat històrica, direm que a l’antiguitat disposàvem a la Hispania Romana d’una de les principals explotacions d’or de l’època. Ens referim a la mina de les Médulas, a la comarca d’El Bierzo, a León, on es calcula que els antics romans van arribar a extreure més d’un milió i mig de quilos d’or l’any. Avui s’ha convertit en un entorn paisatgístic declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
Malauradament, dels principals jaciments de l’actualitat, cap no es troba ja a Espanya.

N’enumerem alguns, tot i que no ens atrevim a establir un rànquing fix, ja que les dades d’extracció van fluctuant.

• Mina d’or de Muruntov, a l’Uzbekistan.
• La mina de Grasberg, a Indonèsia.
• La mina Olimpiada, a Sibèria, Rússia.
• South Deep, a Sud-àfrica.
• Olympic Dam, a Austràlia.

 

ACTUALITAT

La producció d’or arreu del món s’ha anat tornant cada cop més diversa geogràficament, al contrari del que passava fa tan sols mig segle, i Sud-àfrica ha estat històricament el major productor d’or. Actualment, l’han superat altres països com la Xina, Rússia o Austràlia.

Segons les dades del World Gold Council, una autoritat en la matèria que engloba les empreses líders del món en extracció d’or, la producció a tot el món el 2022 es repartia de la manera següent:

 

El 2023, la Xina va mantenir el lideratge com al principal país productor d’or a tot el món.

Mentrestant, la demanda d’or segueix creixent, ja que se segueix considerant una inversió rendible i, veient el panorama de conflictes geopolítics i les tensions comercials a tot el món, els analistes d’aquesta entitat estimen que la demanda el 2024 se sostingui o fins i tot s’incrementi.

Per als més interessats, a World Gold Council ens podem informar sobre dades i més dades de produccions mineres a tot el món, oferta, demanda, distribució, a més d’altra informació abundant i curiositats sobre l’or.

ANECDOTARI POPULAR

I, per concloure, un “petit” gir de guió amb alguns exemples de frases curioses relacionades amb l’or i com a sinònim de la seva transcendència.

Tanta és la importància d’aquest metall en la societat i en la cultura popular, que la seva connexió amb allò que és valuós o rellevant s’estén a una gran quantitat d’àmbits.

La medalla d’or, la Pilota d’Or, la Copa del Món, els Oscar, “no és or tot el que lluu”, “val el seu pes en or”, “no ho canviaria ni per tot l’or del món”, “el temps és or”, “té el cor d’or”, etc., etc., etc.

 

MONT DE PIETAT DE CAIXABANK