En aquest article parlarem sobre una pedra curiosa: la turmalina.

Comencem amb la seva composició i característiques.

És un mineral de silicat de bor que pot contenir altres elements com alumini, ferro, magnesi, liti o potassi. Cristal·litza en el sistema trigonal. És una hemièdria hemimòrfica i les seves formes principals són: prisma trigonal, ditrigonal amb piràmide i pinacoide. Té una duresa de 7 - 7,5 a l’Escala de Mohs, fractura concoidal, brillantor vítria i pleocroisme fort.

És coneguda per la seva gran varietat de colors, que depenen de la seva composició química. El nom d’aquesta gemma prové de la paraula singalesa (Sri Lanka) “turmali”, que significa “pedra mixta” o “pedra de colors diversos”.

Una altra propietat distintiva és que es tracta d’un mineral fortament piezoelèctric i piroelèctric.

Tipus

La turmalina és famosa precisament per la seva gran varietat de colors, cosa que va fer que durant segles es confongués amb altres gemmes, com els robins i les maragdes. La classificació per colors es divideix en tres grups:

1. Schörl (chorlo): de color negre, és la varietat més comuna donat el seu alt contingut en ferro.

2. Dravita: turmalina que presenta tons que van del groc al marró daurat. Conté magnesi i ferro.

3. Elbaita: riques en liti, que, juntament amb altres components, originen turmalines de gran varietat de colors, que oscil·len des de transparents a translúcides i poden ser incolores (Acroïta), de rosat a vermell (Rubel·lita), violeta (Siberita), blau (Indigolita), blau intens (Paraíba) i verd (Verdelita). Fins i tot es poden trobar turmalines que presenten diversos colors en el mateix cristall. Els exemplars que presenten una simetria radial del vermell (central) al verd (vora externa) es coneixen com a «turmalina síndria».

Inclusions

Les inclusions en la turmalina poden variar segons el seu tipus i origen, però algunes de les més comunes poden ser: líquides o gasoses, cristalls com rutil, apatita, quars, feldspat o fins i tot mica; també fractures curades o plomes, creixement zonat amb bandes de color i inclusions tubulars o en canals.

Les inclusions poden afectar la claredat de la turmalina, però en alguns casos, com amb el rutil, poden augmentar-ne l’atractiu. Si alguna cosa caracteritza la turmalina són les “triquites”, diminuts canals capil·lars bifàsics (és a dir, amb materials en dos estats, com líquid-gas, per exemple) entrellaçats formant vels que brillen quan s’observen amb llum.

Formació i jaciments

La turmalina es forma en una varietat d’entorns geològics, principalment en roques ígnies com granits, pegmatites i sienites, roques metamòrfiques com esquists, gneis i marbres, en dipòsits hidrotermals i sediments o dipòsits al·luvials.

Alguns dels principals jaciments de turmalina al món es troben a:

• Brasil: és un dels principals productors de turmalina, especialment a l’estat de Minas Gerais, on es troben dipòsits de turmalina en tons de verd, blau i rosa, entre altres. També es troba a l’estat de Paraíba, famós per la turmalina de color blau-neó, coneguda com a turmalina Paraíba.
• Afganistan: a la regió de Nuristán es troben jaciments, especialment en tons de verd i blau.
• Pakistan: a les muntanyes de les regions de Hunza i Skardu hi ha els principals jaciments de turmalina, inclosos exemplars en tons intensos de rosa i vermell.
• Moçambic: al continent africà, Moçambic és conegut pels seus jaciments de turmalines de colors com el verd i el vermell.
• Estats Units: a Califòrnia, especialment a la zona de San Diego, on la turmalina es troba en colors com el verd, rosa i vermell.

A més d’aquests llocs, hi ha altres jaciments menys significatius en països com Madagascar, Nigèria i Mèxic.

A Espanya la turmalina es troba en moltes localitats, generalment de la varietat chorlo: a les mines d’estany de Pontevedra, Zamora i Salamanca, serra de Guadarrama, cap de Creus (Girona), Còrdova, etc.

Síntesi

Els mètodes de síntesi de la turmalina busquen imitar les condicions geològiques que ocorren a la natura per produir cristalls amb les característiques desitjades.

Els principals són el creixement a partir de solució hidrotermal (en aquest procés es poden generar cristalls de turmalina en diferents colors, però sovint s’ajusten les composicions dels elements en la solució per produir colors específics, com el verd o el rosa), creixement en condicions de fusió, creixement a partir de vapor o mètode de síntesi mitjançant l’ús de gels.

Sovint, la turmalina sintètica té menys inclusions i defectes que la natural, cosa que pot fer-la més atractiva per a la indústria de la joieria.

 

MONT DE PIETAT DE CAIXABANK