Mercedes Gleitze, una història clau en l’evolució del rellotge hermètic

En ocasions, els grans avenços neixen fora dels laboratoris. Sorgeixen en contextos reals, sotmesos a condicions extremes i protagonitzats per persones que, sense pretendre-ho, acaben formant part de la història.

És el cas de Mercedes Gleitze, una nedadora britànica que, el 1927, va contribuir a demostrar la fiabilitat d’un dels fets més rellevants de la rellotgeria moderna: el rellotge hermètic de polsera.

Una pionera en un context de superació

A la dècada de 1920, travessar el Canal de la Mànega nedant es considerava un dels majors desafiaments físics del moment. Les baixes temperatures, els corrents i la distància convertien aquesta travessia en una prova reservada a perfils altament preparats.

Mercedes Gleitze, nascuda a Brighton el 1900, compaginava la seva feina com a mecanògrafa amb l’entrenament en natació de resistència. Després de diversos intents, el 7 d’octubre de 1927 va aconseguir completar la travessa del canal en aproximadament 14 hores i 15 minuts, convertint-se en la primera dona britànica a aconseguir-ho.

Aquest tipus de gestes eren àmpliament seguides per la societat de l’època i comptaven amb una cobertura mediàtica rellevant.

La polèmica i una segona travessia decisiva

Dies després del seu èxit, van sorgir dubtes públics a causa de la suposada marca d’una altra nedadora, que posteriorment es va demostrar que no havia realitzat la travessia.

En aquest context, Mercedes Gleitze va decidir organitzar un segon intent, el 21 d’octubre de 1927, amb l’objectiu de confirmar la seva capacitat en condicions verificades per observadors i mitjans.

Aquesta decisió reflecteix un element clau en la història: la importància de la verificació, la transparència i la confiança en els assoliments personals, valors que també són fonamentals en l’àmbit financer i institucional.

El paper del Rolex Oyster

En paral·lel, l’empresa Rolex, fundada per Hans Wilsdorf, havia desenvolupat recentment un model innovador: el Rolex Oyster, presentat el 1926 com el primer rellotge de polsera hermètic.

En aquella època, existia cert escepticisme sobre la resistència real dels rellotges davant l’aigua i la pols. La companyia va identificar en la travessia de Gleitze una oportunitat per demostrar-ne la fiabilitat en condicions reals.

Mercedes va acceptar portar el rellotge durant el seu segon intent. A causa de les normes de la natació, el dispositiu va ser subjectat al coll mitjançant una cinta, evitant interferències en el moviment.

Una prova en condicions reals

Durant més de deu hores, la nedadora va romandre a l’aigua, exposada a baixes temperatures i condicions exigents. Finalment, l’intent va haver de ser interromput abans de completar-se per raons físiques.

Tanmateix, l’element clau de l’experiència va ser el comportament del rellotge. Segons la documentació històrica de la mateixa marca, el Rolex Oyster va mantenir el seu funcionament i l’estanqueïtat després de l’exposició prolongada a l’aigua.

Aquest tipus de validacions en entorns reals va resultar determinant en l’evolució de la percepció del rellotge de polsera com a instrument fiable, més enllà del seu valor estètic.

Un punt d’inflexió en la comunicació

Després de l’esdeveniment, Rolex va desenvolupar una campanya de comunicació a la premsa que destacava la resistència del model Oyster, utilitzant el cas de Mercedes Gleitze com a exemple documentat.

Aquest episodi és considerat un dels primers antecedents de l’associació entre producte i experiència real, una pràctica habitual avui dia en sectors com el luxe, l’esport o la innovació tecnològica.

Patrimoni, innovació i confiança

Més enllà de la seva dimensió esportiva o comercial, aquesta història il·lustra com la innovació tecnològica necessita proves verificables i confiança social per consolidar-se. El vincle entre objectes de valor —com els rellotges— i la seva durabilitat, fiabilitat i transmissió en el temps connecta directament amb el concepte de patrimoni, entès com allò que es conserva, protegeix i manté el seu valor.

En aquest sentit, el relat de Mercedes Gleitze aporta una mirada històrica sobre com determinats béns adquireixen rellevància no només pel seu disseny, sinó per la seva capacitat de resistir el pas del temps i les condicions més exigents.

L’interès per peces històriques vinculades a grans fets de la rellotgeria continua vigent en l’actualitat, especialment en àmbits com la conservació patrimonial, els arxius de marca i el col·leccionisme especialitzat.

 

MONT DE PIETAT DE CAIXABANK